Resum arrel d'una conferència d'Antoni Zabala el 5/09/2008.
___________________________________________________________________________________
- Del pensament aplicador al pensament estratègic: cal que els docents també diagnostiquem i planifiquem.
El pensament docent pot ser aplicador i estratègic. La majoria del professorat, per història acadèmica i social, utilitza predominantment l’aplicador. Aquest tipus de pensament és el que executa una funció donada; si ho mirem en el cas de l’ensenyament, això implica que algú altre ha hagut de diagnosticar què és el que cal que s’ensenyi (Geologia en comptes de Sociologia, equacions de segon grau en compte de calcular un TAE, biologia en comptes de medicina...), algú altre ha hagut de planificar aquests ensenyaments (les editorials) i per tant el professorat només ha d’executar.
Això és així ja que al llarg de la història recent aquestes altres funcions, diagnosticar i planificar, ens han estat excloses als docents.
Si ens comparem amb un altre gremi com pot ser el de la medicina veiem que en aquest cas els metges diagnostiquen i planifiquen – en el cas dels quals veiem la necessitat que la seva formació no s’acabi mai – i les infermeres executen.
Si ens comparem amb aquest grup professional, les infermeres, ens adonem que necessiten 3 anys de formació específica – mentre que en el cas de l’ensenyament per infantil i primària també són tres anys però en el cas de secundària la necessitat d’estudi especialitzat és zero anys.
Per aquest motiu i intentant agafar cada cop més els passos de diagnosi i planificació, no es tractarà de canviar d’una metodologia a una altra sinó que caldrà conèixer moltes per aplicar cadascuna segons el que volem que l’alumnat aprengui.
- Problema del diagnòstic i planificació en l’ensenyament:
El diagnòstic no pot venir des de fora del centre o de l’aula.
La planificació, degut als diferents ritmes d’aprenentatge, s’han de fer en funció de cada (grup) d’alumne.
Hem de seguir demanant cursos de formació “pràctics” però tenint en compte que mai ens podran donar receptes màgiques sinó que una vegada vistes diferents metodologies caldrà saber diagnosticar què és el que necessiten els nostre alumnat i planificar les diferents metodologies que ens han de permetre el seu èxit acadèmic. Per tant, de les experiències que veiem haurem de fer després un procés de diagnòstic, planificació i finalment execució segons les característiques del nostre alumnat.
A l’hora de fer el diagnòstic tenim múltiples referents – fet que no passa per exemple a química o a arquitectura (malgrat en aquest darrer, a més de si cau o no cau un edifici, també està el problema de la subjectivitat estètica).
- Els quatre criteris ideològics que influeixen en la nostra pràctica docent:
Hi ha quatre criteris que cataloguen la nostra tasca docent en funció de la baremació que li donem a cadascun d’ells. Els quatre criteris són el pensar que l’educació ha de servir perquè l’alumnat adquireixi...:
o Coneixements factuals (acumulació de dades).
o Coneixements abstractes (sintagma nominal, densitat, radi, potència...).
o Procediments o el saber fer.
o Actituds.
- Alguns errors característics:
Totes les programacions parlen de la necessitat d’”entendre i elaborar missatges orals i escrits...”. En canvi, a les nostres programacions dediquem moltes hores a la morfosintaxi però molt poques a ensenyar de forma metòdica a elaborar missatges orals o escrits.
Aquesta manca de producció de missatges orals és degut, també, a que la selectivitat (qui finalment diagnostica el que cal ensenyar o no) no demana cap prova oral i per tant el professorat no prepara en això. En canvi, a Itàlia i Argentina, totes les proves importants són orals – fet que provoca que tinguin una capacitat molt més elevada.
Ensenyar coneixements de forma no significativa: tots som competents en el tema de les fraccions perquè se’ns va ensenyar a partir de la divisió d’un pastís[1]. En canvi no som competents en el màxim comú divisor perquè ens ho varen explica com: “el mcd és:...” després algun exemple i després algun exercici de repetició.
- Algun bon exemple:
Ensenyar les equacions de segon grau a partir de les corbes del cos humà.
- El camí personal:
Cal que cadascú reconegui què és el que fem de la nostra tasca per treballar per competències i modifiquem allò que podem anar fent millor.
Així mateix caldrà canviar de pensament aplicador a pensament estratègic i així anar agafant la responsabilitat de diagnosticar i planificar – en funció del tipus d’alumnat que tinguem a l’aula - a més a més d’executar.
[1] Cal dir, però, que aquest procés d’aprenentatge ens va servir per assolir coneixements factuals i abstractes però, per assolir els altres dos tipus, el procedimental i l’actitudinal (i totes les competències en general), ens caldria aplicar altres metodologies com per exemple que es fessin preguntes entre ells, què fessin una investigació sobre algun tema relacionat...(...i ho expliquin a classe...).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada