Alfons López Tena. Dèria Editors. 2007 Llegit Nov07/Resum Ago08
Nota prèvia: no estan resumits tots els capítols i apartats del llibre.
El projecte nacional català.
▪ Dos opcions: o demanar l’autodeterminació o bé demanar més marges d’autovern, és a dir, la independència o canviar Espanya.
▪ Posició d’Espanya: s’emmiralla en França per dur a terme l’homogenització de dret i llungua[1].
Cal lluitar perquè dins l’Estat totes siguin llengües de primera o res.
▪ ...en relació amb Europa: el renovat nacionalisme d’Estat ha vegades s’ha presentat hostil a les institucions supranacionals.
Del 1812 al 1898 Espanya va perdre 23 països i Catalunya hagués estat una altra pèrdua.
▪ Algunes posicions dins de la pròpia Catalunya: els sectors econòmics, dependents d’un mercat espanyol tancat i intervingut els demonitzadors de la independència de Catalunya.
▪ El sector públic català: és reduït ja que per exemple Andalusia representa el 18.4% del seu PIB, Galicia 18%, País Valencià 12.6 i Catalunya només el 11.2%[2].
▪ Què ens cal: cal que el projecte nacional català sigui més engrescador, estimulant i pràctic que l’espanyol. O l’Estat és de totes les nacions incloses o ens cal fer un estat propi.
Catalunya.
▪ Immigració: Catalunya no presenta barreres d’entrada ni de sortida i com es basa en la seva llengua i cultura es pot dir que és de fàcil accés.
Catalunya no disposa de cap marc polític ni jurídic per actuar sobre ella.
La immigració estatal no té la consciència d’haver canviat de país – i per tant li costa molt més, que a un immigrant no estatal, aprendre la llengua.
▪ Identitat: cal dir que hi ha una tendència a l’afebliment de l’adscripció espanyola i que és la llengua materna la que presenta una relació directa en aquesta adscripció[3].
L’actual estat espanyol.
▪ Història: va haver-hi una estesa entre Catalunya i Espanya contra la dictadura. El problema dels catalans va ser pensar que després de la dictadura també havien canviat qüestions nacionals.
Cal tenir en compte que el castellà no havia tingut presència fins que s’imposà per actes de guerra.
▪ La constitució va ser un bon text per sortir del règim autoritari però no és bona per articular un Estat plurinacional com és l’espanyol.
A més, defineix les obligacions de manera àmplia i vaga per tal de no poder dir que certes actuacions són inconstitucionals.
▪ Mentalitat: els espanyols no tenen una identitat nacional composta sinó unitària i per tant l’autonomia actual es veu com una concessió de l’Estat; això es veu en el fet que gràcies a la constitució l’estat pot revocar les competències en qualsevol moment i que l’Estatut s’ha de refermar a les Corts Generals).
Aquest fet va veure que els esforços de pedagogia, convenciment i entesa han sigut inútils.
▪ Pèrdua de vigència de la separació de poders: Hi ha un desprestigi de les institucions de l’Estat (en independència judicial (situada a la posició 53 del món igual que Mali i pitjor que Botswana, Xile, Jordània), llibertat econòmica...)[4]El poder judicial està sotmès al Consell General del Poder Judicial ja que el govern s’assegura en aquest una
majoria i anomena un president perquè nomeni magistrats del Tribunal Suprem.
▪ Qüestionament de l’estat de les autonomies: hi ha 3 motius. 1. les polítiques de compensació no han millorat la situació relativa de les comunitats més pobres 2. el drenatge fiscal s’utilitza de manera poc efectiva – tot alimentant la cultura del subsidi 3. hi ha greuges comparatius creixents.
Espanya enganya.
És capaç de traspassar la gestió però agafa els diners – i per tant sempre ens té agafats.
El català és la única llengua que l’estat espanyol no vol que s’ensenyi a les escoles ubicades a l’Estat (on, cal recordar-ho, és llengua oficial[5]). Així mateix no aplica
Espanya escanya.
▪ Història: la preocupació catalana per la recaptació fiscal de l’estat ha sigut constant fins el 1978 on vàrem perdre la soberania fiscal arran del Decret de Nova Planta. Alguns exemples són la queixa constant al 1800 per la manca d´obres públiques a Catalunya.
El proteccionisme, si va afavorir a algú va ser igual pels catalans que pels castellans i per la resta de l’estat.
Ja al 1900 Barcelona aportava 147 milions i només rebia 16.
La xarxa ferroviària catalana havia estat construïda amb capital català i sense ajut de l’estat; l’espanyola, en canvi, va comptar amb capital estranger i generoses subvencions públiques.
La relació amb l’Estat ha estat i és cada cop més important ja que mentre el 1904 el poder de l’Estat era del 10% del PIB, en 2004 arriba al 40% - i per tant ja no és igual tenir-lo o no en contra.
Del 1978 ençà: la transició i la democràcia no han provocat cap canvi en aquest sentit. Catalunya continua sotmesa al bon voler dels governants espanyols.
Les dos vies que utilitza l’estat per no transferir més poders són: la negativa o bé fent una valoració econòmica tant baixa que Catalunya no ho accepta.
a) a nivell de recaptació: Catalunya és la comunitat generadora de més recursos tributaris de l’Estat. A més, la meitat de les inspeccions de l’Agència Tributària es fan a Catalunya; així, quan el PP va donar a Catalunya 51000 milions pel dèficit sanitari va enviar, juntament, 25 inspectors més (per poder recuperar part dels diners).
b) En despesa[6]: Els peatges són una decisió espanyola; l’autopista Alacant – França la tenim gràcies al Banc Mundial.
A Madrid, les inversions públiques són pagades a mitges per l’autonomia i per l’estat; en canvi, a Catalunya son pagades 3/4parts per
c) en saldo: cap territori europeu, de riquesa equivalent, no té un dèficit fiscal comparable al català.
Castells, al 94, va xifrar el dèficit fiscal en 740.000 milions, el que representa un 6% del PIB català; ja que paga un 24% més de mitja i rep un 12% menys. A més, a Catalunya, el saldo comercial no és superior al dèficit (en canvi a les altres comunitats sí que ho és).
d) el resultat: Hi ha un drenatge continuat del 10% del PIB[7] - cal dir que aquest drenatge també el pateixen el País Valencià i les Illes Baleral, és a dir, l’anomenat Països Catalans. A més, no queda compensat pel superàvit comercial. Si aquesta quantitat es quedés a Catalunya en forma d’infraestructures, educació... tindríem entre 1.35 i 2.85% més de creixement anual – situant-no en el 4rt lloc del rànquing europeu.
Aquest drenatge afecta a l’economia productiva (a través, per exemple, de les infraestructures) com ho demostra el fet que l’evolució del PIB/càpita va disminuint[8]. Arribant a la situació que el creixement econòmic entre el 2000 i 2004 està per sota de la mitjana.
A final del 2001 no està acabada la xarxa de metro de Barcelona, no tenim cap AVE, a fibra òptica no arriba a la major part del país, només hi ha una autopista que ens connecta amb Europa i sol estar col·lapsada.
Nacions en competència.
▪ Motius: actualment no tenim ni motius econòmics, ni motius socials que ens facin ser, necessàriament, espanyols.
La causa del fracàs històric assimilacionista malgrat els diversos i constants intents es deu principalment al caràcter ètnic i a la manca d’atractiu per part d’Espanya. Si el projecte espanyol fos més atractiu ja hauríem desaparescut i, si fos millor, les reivindicacions catalanes tindrien menys veu.
Europa com a oportunitat
Nota prèvia personal: Agafo el títol d´un apartat del llibre però els comentaris són d’altres apartats ja que aquest no l’he resumit.
[1] El procés de destrucció de la nació catalana s’accentua i s’estén arreu, com resumeix Salvador de Madariaga: “Resuenan en el siglo XIX los martillazos que da el Gobierno clavando clavo tras clavo sobre el féretor de Cataluña; su Código penal queda abolido en 1822; el uso del catalán en las escuelas, en 1825; el Código de Comercio, en 1829; sus Tribunales, en 1854; su moneda, 1837; su administración regional, en 1845. Martillazo tras martillazo. El cuerpo de Cataluña quedaba aprisionada bajo la tapa, pero el espíritu es libre. Y en aquel mismo momento Cataluña resucitaba”
[2] Sobre aquest tema Vicenç Navarro té diversos llibres (un El subdesarrollo social de Espanya; un altre L’Estat del benestar a Catalunya).
[3] Hi ha moltes dades en aquest sentit.
[4] Ho detalla a les pàgines 82 i 83.
[5] Això provoca que sovint sigui més fàcil aprendre català fora de l’estat que dins d’ell.
[6] Només resalto algunes dades.
[7] mentre el Tribunal Constitucional Alemany diu que el màxim ha de ser d’un 4%.
[8] Bibliografia relacionada: Narració d´una asfixia premeditada. 1985 de Trias Fargas.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada