I. NACIÓ I ESTAT.
▪ Nació: comunitat natural, sorgida i consolidada espontàniament en el decurs dels segles. No pot ser impostada. No s’amida per la grandària. (sempre és de límits reduïts).
▪ Estat: Entitat jurídicoadministrativa, creació artificial i sovint abusiva i opressiva, sobretot, quan cada nació no pot tenir el seu propi Estat.
▪ Espanya:
Espanya no és una nació, és un Estat compost d´una colla de nacionalitats (
Província (pro-vincere) designa el país adquirit per una victòria militar.
La nació catalana és anterior a l´estat espanyol (pàgina 42).
Seguir el propi país és una forma de servir a la humanitat i per fer alguna cosa al món és necessari sentir-se immers en una comunitat (per exemple la nació).
▪ Castella: és pobre però la més imperialista de
▪ Relacions:
Tot estat que s’imposa a
Són els nacionalistes espanyols els que diuen que el nacionalisme (català) està superat.
Un estat centralista és més simple com a idea i més complicat a la pràctica. Un estat confederal és a la inversa (més complicat com a idea i més simple a la pràctica).
Un atropellament dels drets d´una nació no és un atropellament particular sinó que afecta a tota la humanitat.
El fet que la nació catalana sigui més rica i civilitzada que la metròpoli que la colonialitza afegeix més gravetat a la situació.
Afluixant no ens reconeixeran mai res.
L’odi a Catalunya fou l’instrument unificador empreat per la reacció feudal durant la guerra del 36-39.
La soberania contra Catalunya només es basa en el dret de conquesta. Bombardejar Barcelona cada 50 anys (Manuel Azaña)
A Catalunya no li interessa una espanya pobra. Potser per això ha intentat moltes vegades col·laborar en la política espanyola – malgrat potser s’ha entossudit massa.
▪ La implicació amb la nació: qui pensa que la solidaritat de classe és anterior a la nacional és que no creu en una altra cosa que en la utòpica revolució mundial.
Els que es passen al vencedor són doblement vençuts: en la carn i en l’esperit.
Ser català és una opció.
II. NACIONALISME I INTERNACIONALISME.
▪ El nacionalisme no és un retrocés cap a noves concepcions de vida col·lectiva sinó un pas endavant en el progrés de la història cap a un nou sistema de justícia social.
La nació o la pàtria sempre són de dimensions reduïdes. Les peculiaritats nacionals haurien d’enriquir les unions supranacional.
▪ Europa: no ha de ser l’europa dels estats sinó l’europa dels homes i per tant de les nacionalitats naturals.
Hi ha un enyorament d’europa com a aspiració política i humana.
III. NACIONALISME I QÜESTIÓ SOCIAL.
Un poble que és explotat ho són totes les classes socials i per tant no ha d’haver-hi un alliberament social sinó un alliberament nacional. Sinó l’obrer és doblement explotat treballant per la seva burgesia i per la potència ocupant.
La burgesia s’ha estimat més el proteccionisme centralista malgrat lo car que li ha costat i li costa.
El Lerrouxisme espanyol és qui pretén separar la reivindicació nacional i la social (Espanya antes roja que rota). Espanya ha mantingut l’agitació social per fracturar la unitat interna.
Els pobres no tenen res a perdre amb la independència i molt a guanyar.
▪ Pensament català: “la nostra manera diferenciada de pensar en la qüestió social dimana, no de l’especulació i el càlcul sinó de la nostra consciència nacional de catalans. I aquesta consciència és el resultat d´una situació geogràfica, d´una història, d´una cultura, d´un parlar planer i dialogal, d´uns hàbits parlamentaris i pactistes. “Aquest paisatge ens ha ajudat a ésser homes pràctics, realistes i somniadors alhora. Treballadors i pactistes. Una prova que no som u poble de metafísics és que el nostre idioma no té l’article neutre, l’article de les grans abstraccions. Som gent de l’acció pràctica i eficient, de les coses concretes i palpables[1]”. La llengua castellana és de classe (burgesa i dominant). La catalana és un arma política i de resistència.
La catalanitat l’ha aguantada el poble i la classe mitjana pobra. La burgesia i molts intel·lectuals deserten de l’idioma.
▪ Relacions amb tot l’Estat: aquest estat plurinacional, és qui ha provocat i mantingut l’enderreriment d’algunes zones (per exemple Andalusia feudal, poble destruït per la “Madre Patria” que ha estat molt lloat i explotat folklòricament però destruït i feudalitzat cal cap i a la fi.
La lluita nacional precedeix la lluita de classes. Si no ens alliberem nosaltres mateixos no alliberarem mai a ningú.
IV. RÈGIM POLÍTIC.
Sense llibertat no hi ha responsabilitat, i sense responsabilitat no hi ha persona humana.
On no arribi la propietat municipal i cooperativa és on ha d´arribar l’estat. Si ho poden fer les anteriors millor.
Cal canviar el concepte de propietat.
El catalanisme és l’esperança més efectiva de regeneració de
V. REVOLUCIÓ.
Catalunya ho va intentar amb les col·lectivitzacions (però sense planificació prèvia).
Una revolució nacional comporta una revolució social perquè no caiguin sota una altra oligarquia.
La revolució universal només comprensibla com a sumatori de revolucions nacionals i per tant, posposar la revolució nacional a la revolució mundial és no voler fer cap mena de revolució.
La retòria per països llunyans és comodisme burgés.
Perquè hi pugui haver una revolució permanent cal que hi hagi la mínima expressió de poder.
Les masses no es mouen només per idees; han de veure fets. Cal mentalitzar a les masses per fer homes d’acció.
▪ Violència: té sentit quan l’opressor ha barrat totes les portes i per tant és un últim recurs. Ningú dels qui tolera la injustícia té dret a criticar la violència.
Hi ha dos tipus de violència: la d’opressió, que és injusta i si és institucionalitzada és la pitjor de totes i l’alliberadora que és un dret i una obligació.
VI. ESPANYA.
Cal una altra Espanya o prescdindir d’Espanya.
El problema d’Espanya és la lluita de Castella pel domini (unidad de señorío) com ho testifica la reconquesta, el descobriment d’amèrica i la inquisició.
Castella ara és conquistadora, insisitorial, ultramundana, militarista i burocràtica contra
Si a Espanya se li treu Galícia, Eskalerria, Països catalans i Andalusia quedaria allò que hauria de ser, Castella sense imperi però sense disfressa.
Castella ha volgut ignorar-nos per poder adiar-nos més còmodament.
Castella mai s’ha sentit part d’Espanya sinó el tot.
La monarquia espanyola comança amb els Àustries i aquesta només ha estat interessada en el patrimoni (no en la pàtria) i s’ha recolçat en castella per fer-ho.
Espanya mai ha tingut imaginació de progrés. És el país més centralitzat del mon (i per tant el més anacrònic).
VII. POLÍTICA CATALANA.
Els catalans tenim una personalitat diferenciada i tots tenim un anarquista en les idees i un burgés en els gustos. Som Europa i ens sentim inclinats per la democràcia, la llibertat, el progressisme i antimilitarisme (potser pel fet de no tenir Estat i per tant exèrcit).
Encara que podríem ser francesos encara continuaríem sent catalans.
El Catalanisme romàntic de
Amb la immigració estatal es podria arribar a ser una minoria dins de catalunya, per això era i és molt important saber catalanitzar les masses immigrants.
Durant
VIII. INVACIÓ.
El problema de Catalunya ha estat demogràfic (va haver de venir gent de fora per omplir-la). A aquesta gent vinguda cal parlar-los català i haurien de respectar les normes del lloc on van.
Abans de la guerra Catalunya era totalment catalana i això ho va modificar l’arribada d´un milió d´immigrants de la península i la privació de drets polítics i humans durant i després de la guerra.
O els assimilem o ens assimilen.
Seria normal que es sentissin andalusos, gallecs, murcions però espanyols? Que els ha donat espanya (castella)?
IX. LLENGUA.
Qui no la vol entendre és un enemic.
Matar un idioma és assassinar una cultura i malgar una cultura és un crim contra la humanitat.
La llengua és la expressió insustituible d´una cultura (és l’instrument de pensament i treball i crea una psicologia).
Cal lluitar perquè tingui els mateixos drets (la protecció estatal, que s’ensenyi a les escoles, que es pugui fer relacions oficials...)
Espanya vol que siguem com Aragó (que ja no ens enrecordem que mai haguem tingut un idioma propi).
Un exercit de soldats mata vides individuals, una agressió idiomàtica pot matar l’ànima col·lectiva.
La manera més eficaç de defensar-la és parlar-la i escriure-la a tot drap.
Altres reflexions:
És un error voler separar els problemes econòmics i socials dels polítics.
L’home, la política, han d’orientar la tècnica i la burocràcia a les grans fites col·lectives.
L’home mancat de fe, viatja, fa turisme i s’aliena (cal penar que és del 1977).
Esport és una droga per anestesiar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada