dimecres, 2 de juny del 2010

De la conferència de Sebastià Serrano (sobre comunicació i educació).

Només fico aquells aspectes que trobo rellevant per a la pràctica docent.

  • Cal que el professorat se senti feliç i valorat (comentari que fa al Departament d'Educació).
  • Sostenibilitat personal: som de les primeres generacions que hem de fer formació permanent acadèmica i ara caldrà afegir-hi formació permanent per a l´autososteniment - trobar la tranquil·litat personal i emocional).
  • La comunicació és la base de tot: sobrevivien els millor adaptats en comunicació (els que saben escoltar, olorar, tocar, mirar...) Va relacionat amb el seu llibre, la festa dels sentits. Ara les empreses comencen a fer cursets per aprendre a escoltar.
  • La base de tots els problemes és la comunicació: dels problemes cel·lulars - tipus cancer - a els problemes d´una nació neixen a partir d'un problema de comunicació.
  • La por. Un cert grau pot ser bo perquè ens permet estar més actius i atents però un excés ens bloqueja. Tenim hormones que pugen i altres que el fan baixar (com per exemple, crec, la oxcitocina; es pot baixar el nivell de por rient... potser caldria introduir més humor a les classes.
  • Adaptats a les xafarderies: fins fa poc temps només hi havia història oral (no escriptura). El nostre cervell, per tant, està més que adaptat a les xafarderies com a sistema de retenció i per entendre les coses. Cal saber-ho utilitzar dins l´aula (més mètode narratiu).
  • Comunicar és passar informació i relacionar-nos. Aquesta segona part, el relacionar-nos, ho fem quan festegem (ja que estem atents a com senten les paraules que diem sobre l´altre persona). Aquests indicadors surten en la comunicació no formal - que son fonamentals. Caldria tenir-ho més en compte a l'hora d´impartir les classes.
  • Un nen riu 400 vegades al dia des de fa milions d'anys; quantes vegades riem dins la classe?
  • Cares i veus amables. Tots, alumnat i professorat, el que busquem i volem són cares i veus amables - cal cuidar també la veu.
  • Gust per la simetria en la natura. Cal que les aules també ho reflexin.
  • Més informació a vegades provoca més incertesa (com per exemple amb el tema de l´alimentació). Cal educar a les noves generacions, i a nosaltres mateixos en això.
  • Estar bé emocionalment ens fa prendre millors decisions. Per això és important que el professorat estigui bé emocionalment.
  • A l'alumnat segurament la dopamina els hi funciona bé (riuen, s´ho passen bé...) cal que al professorat també li passi i ens passi amb ells. Cal introduir el riure i el bon ambient.
Problema de la xerrada: no acaba concretant. Obre portes però no ens mostra que hi ha darrera de cadascuna d´elles. No diu com fer les coses; només allò que cal fer. Potser és quelcom necessari per permetre'ns volar i pensar en els nostre centres.

dissabte, 29 de maig del 2010

Jornada sobre els projectes de convivència.

La jornada està dividida en dos parts. Una conferència de Sebastià Serrano i una segona part de compartir experiències. Aquí només reculli la part de compartir experiències.

Propostes d'altres centres (en el grup reduït de Barcelona comarques):

  • Concurs d´imatges (abans i després del conflicte). A l'instit vam proposar un concurs una mica més ampli però podem retomar la idea.
  • Alumnes del servei de mediació infiltrats entre el públic (durant la presentació del projecte i servei de mediació a l´alumnat de 1r d'ESO). En un moment de la xerrada es comencen a barallar i es simula una altra forma de resoldre els problemes. Crec que és una bona idea a incorporar.
  • Mètode Delphi o Delfi (de formes de respondre davant d´un conflicte).
  • Crèdit Variable a 1r o 2n. Es pot plantejar
  • Alumnat es prepara un curset per fer als pares sobre "internet segura".
  • Explicar el servei de mediació a les escoles de primària (projecte APS). El curs 09-10 ho vam parlar amb l'alumnat i tenia moltes ganes però al final no ho vam fer. Error meu.
  • Elaborat el material per mediació de 1r a 4rt (IES Barres i Ones; sembla que és com el material per un crèdit variable).
  • Celebrar el dia de la no violència i la pau. Isabel ho havia fet en altres centres.
  • Fer reunió de delegats i delegades un cop al mes. Aquest curs 09-10 s'està començant a fer.
PROPOSTES QUE SURTEN A LA CONCLUSIÓ FINAL.

A nivell de tutories.
  • Assemblea de classe.
  • Detallar la feina dels delegats. Crec que seria bo fer-ho
  • Programa d'educació emocional i competència social (programa del Manuel Segura).
A nivell de mediació.
  • Formació conjunta amb alumnes, pares i profes.
  • Que tot aquest tema surti reflectit al RRI.
  • Fer el traspàs de la informació-formació a primària. Seria bo fer-ho dins d´un APS
  • Trobada de joves mediadors.
  • Implicació de i amb l´entorn (mossos, guàrdia urbana...)
A nivell d'aprenentatge entre iguals.
  • Alumnes guia.
  • Hores de treball internivell (la sisena hora).
A nivell d´implicació de la família.
  • Una vegada al mes les families i els alumnes a l´aula.
  • Fer les sortides amb delegats de pares.
  • Preguntes a l´agenda perquè també les responguin les famílies.
A nivell d´entorn.
  • Projecte d'Aprenentatge i servei (APS).
  • Xarxa entre centres.
  • Alumnat explica a primària.
  • Coneixement de les institucions i del patrimoni comú.
A nivell de participació.
  • Assemblea de classe.
A nivell de comunicació.
  • Utilitzar la web del centre.
  • Que la revista escolar no sigui només del professorat.
  • Utilitzar els recursos tecnològics per aplicar la pràctica compartida entre professorat (pràctiques innovadores de la xtec).
Altres projectes o actuacions interessants.
  • Treball dels sentiments a partir de l´art.
  • Racó de filosofia.
  • Pelis amb subtítols.
  • Cadira per pensar.
  • Treballar les emocions a partir dels contes.
  • Protocol d'absentisme.
  • Emociona't.
  • Treball cooperatiu.
  • Treball internivell.
  • Serveis de traducció.
  • Comissió de convivència.
  • Treballar amb avis.
  • Treballar un dret i un deure (universal) a cada curs.
Enllaç al document que fa el departament al respecte.

dimarts, 18 de maig del 2010

Proposta complementària (i/o alternativa) a la vaga d'Ensenyament públic

Premisses:
  • Cal buscar altres sistemes paral·lels a la vaga (els claustres estan una mica cansats de fer-ne i que no passi res).
  • El Departament d'Educació no té gaire en compte el número de persones que surt al carrer (calcula el percentatge de persones que fan vaga i aquest no és gaire alt).
Proposta:

Penjar una (mini)unitat didàctica a internet on es parli de (proposta d'apartats orientativa):
  1. la importància de l'educació.
  2. les actituds o habilitats importants per millorar el rendiment acadèmic.
  3. les relacions entre el nivell educatiu i el món laboral (ja ho tinc desenvolupat).
  4. les propostes que fa el Departament d'Educació.
  5. les propostes alternatives al Departament d'Educació.
Estructura.
  • Cadascun dels temes pot tenir un petit text i una sèrie de preguntes.
  • Ha d'haver-hi algun apartat de càlcul numèric (per allò de treballar l'àmbit científic i l'àmbit lingüístic).
Com aplicar-ho a primària:
El propi tutor de grup pot fer les cinc (o més o menys) parts.

Com aplicar-ho a secundària:
El centre pot decidir el dia en fer-ho i cadascun dels profes que van tenint classe amb ells fa la part que li toca (la 1a si li toca a 1a hora, la 2a si li toca a 2a hora...)

Com millorar la proposta.
  • Penjar aquest document d'una web on es pugui veure el número de descàrregues.
  • Fotocopiar les activitats perquè després s´ho puguin portar a casa.
Per millorar la repercussió de la vaga.
  • Quedar en un lloc per anar amb els pares i mares (i fills) que puguin i vulguin.
  • Fer una carta explicant els motius de la vaga (separant entre allò que és per l´educació en general i allò que és, principalment, per les condicions laborals).
Alternatives.
  • Aquell professorat que no fa la vaga ho pot fer el mateix dia de la vaga; qui faci la vaga ho pot aplicar el dia anterior (per sensibilitzar a l´alumnat i a les famílies).

divendres, 19 de febrer del 2010

ARA ÉS L´HORA, CATALANS! Enric Vila Casas.


ARA ÉS L’HORA, CATALANS!, Enric Vila Casas. 2009. ed. Viena Assaig.


El llibre està dividit en 8 blocs: prefaci, argumentacions, camí a seguir, causes que justifiquen la separació d’Espanya, relació de greuges des de 1714 fins avui, declaració d’independència de Catalunya, epíleg pacifista i agraïments. Viem-ne cadascun per separat.


Prefaci: Fa una recopil·lació històrica de Catalunya i les seves terres, des de l’imperi romà fins avui. Al final fa una reflexió: hem de trobar un camí per manifestar la nostra vella identitat, la nostra cultura, la nostra llengua i el nostre dret a formar part d´una Europa que vam ajudar a construir.


Argumentacions.

  • L’Estatut ha estat aprovar i votat pel Parlament de Catalunya i Espanya i refrendat i convertit per tant, legalment, en llei orgànica i executiva d’obligat compliment per tots els espanyols. Complir les lleis no pot ser una cosa opcional.
  • L’estat va perdre les colònies Europa, Amèrica del Nord, Central i del Sud, a les Antilles i Filipines per un augment de la consciència de la pròpia identitat.
  • La resta de colònies europees també van aconseguir la sobirania sota la vigilància de la ONU.
  • L’estat ha permès la creació de nous estats sobirans en territoris fins aleshores integrants de la seva sobirania (qüestió saharaui).
  • Abans de 1714 les diferències polítiques entre Castella i Catalunya eren històricament innegalbes.
  • No volem enemistar-nos, tan sols independitzar-nos.

Bon exemple:

  • La declaració d’independència dels EUA al 1776. En ella s’apel·la al sentit de jústica.

Causes que justifiquen la separació d’Espanya. Com neix Espanya:

  • La península, abans del 1714, estava dividida en un conjunt de nacions que a partir d’aquella data seran sotmeses a les lleis, els drets i els impostos de Castella. Això no passa per un pacte pacífic i voluntari. Un cop són sotmeses, a més, es produeix un procés d’aniquilació de la cultura, el dret, la vida (igual que amb els indis americans).

Greuges des del 1714 fins avui. (ho faig massa extens però no exhaustiu).

  • Abandonats el catalans pels seus aliats anglesos i holandesos (incomplint el pacte de Gènova) Catalunya, Aragó i València (pretendents de l’arxiduc Carles d’Habsburg) són vençudes per les tropes aliades de Castella i Fraça (Lluis XIV).
  • * Felip V i les autoritats de castella lleven a Catalunya, pel Decret de Nova Planta, la seva sobirania i els furs i drets seculars que havia obtingut – des de l´època comtal- de Ramón Berenguer I (any 1000) quan es va fundar la Cort Comtal.
  • Arrel d’això es destitueixen els càrrecs del govern de Catalunya i s’asseguren que cap persona natural de Catalunya accedeixi a cap funció important.
  • * 4. Supressió de totes les universitats catalanes. Es crea una sola a Cervera (on també es prohibeix la lectura i l´ensenyament del català).
  • * 6. Primera vegada que Catalunya es converteix en la que paga més impostos a la cora (això arriba fins al 2008 on el govern de Zapatero estima que l’espoli fiscal de Catalunya és de 15000 milions d’€ l’any – i alguns especialistes catalans ho augmenten fins a 18000)
  • 7. Els primers palamentaris d’Europa eren tots catalans – el 1053 el comte de Barcelonra crea les primeres Corts Comtals.
  • * 8. Es destrueix el barri de la Rivera. Després es construeix la Ciutadella i el Castell de Montjuic per vetllar contra possibles rebel·lions del catalans).
  • 9. El 1868 el General Prim (de Reus) fa un cop d’Estat i destrona a Isabel II de borbó però amb el rebuig de l’aristocràcia borbònica, l’església i els prínceps borbons es fa un atemptat i assassinat de Prim (1870).
  • 10. 1873 s’instaura la primera república espanyola. Hi ha una forta rivalitat entre unitaristes i federalistes (Figueres i Pi i Maragall dimiteixen per no ser capaç d’evitar enfrontaments interns).
  • 11. 1874 es fa un cop d’estat afavorit pels industrials catalans (que veien un perill en la inestabilitat).
  • 12. Li entreguen a Alfons XII (rei d’Espanya el 1874) la Memoria en defensa de los intereses morales y materiales de Cataluña (de Valentí Almirall).
  • 13. 1898 es perden les darreres colònies espanyoles. Paral·lelament a Catalunya es dona una renaixença – cultural[1] i econòmica- i incorporació a la revolució industrial. Això salvà Espanya de la misèria.
  • Espanya primer no vol donar ajuda a les noves empreses (s’oposa als aranzels); després els defensà. [hi ha un recull d’exemples d’odi de l’aristocràcia i burocràcia empobrida contra Catalunya a la premsa de Madrid, pàg.72]
  • 14. Davant d’una rebel·lió militar republicana contra Alfons XIII, s’imposa la dictadura del capità general de Catalunya (Primo de Rivera) que en contra de les seves específiques promeses va prhibir l´ús de la llengua catalana i el seu ensenyament, els jocs florals, els diaris, el teatre... Després de l’Exposició Universal de Barcelona (1929) dimiteix.
  • 15. El 14 d’abril de 1931 es proclama la segona República Espanyola i Frances Macià proclama la república catalana com a Estat integrant de la Federació Ibèrica. La República s’oposa rotundament i Macià no reacciona amb prou energia i va claudicar (potser degut a la seva vellesa i prudència). Així es perd una de les millors oportunitats de Catalunya.
  • Azaña va fer aprovar un Estatut rebaixat.
  • Triomf de la CEDA que forma govern amb A. Lerroux i Gil Robles. Hi ha una rebel·lió a Astúries. Per reprimir-la es crida al general africanista Franco i la CEDA el nomena jefe del estado mayor central de l’exèrcit. Franco jurarà fidelitat i la defensa de la constitució republicana.
  • Les faccions extremistes provoquen una sèrie d’assassinats a Madrid i Barcelona que porten a unes noves eleccions.
  • Guanyen els socialistes, l´esquerra i comunistes de Largo Caballero; amb ells es forma un govern de front popular.
  • El general Sanjurgo (símplement exiliat a Portugal per un intent anterior) fa una insurrecció.
  • Azaña diu “si voleu estar tranquils, barcelona ha de ser bombardejada cada 50 anys”.
  • 16. Mort Sanjurjo i Mola en un accident, es nomena a Franco.
  • 18. Bisbes espanyols i alt clergat a favor dels militars insurgents.
  • 19. Barcelona és la primera ciutat que va ser bombardeixada des de l’aire; no només els centres industrials i comercials sinó també barris purament residencials.
  • La lluita interna entre stalinistes i trotskistes del POUM no faciliten les coses.
  • Anglaterra i França practiquen la política de no intervenció que després van pagar amb l’atac de Hitler amb mitjans estrenats a la Guerra Civil Espanyola.
  • 20. Els exiliats no són ben rebuts a França (recordo: La maternitat d’Elna).
  • Per pressions de Franco s’uneixen dos postures irreconciliables (fins al moment): falangistes i carlins tradicionalistes (formen la Falange Espanyola tradicional y de la JONS).
  • 21. Recull de proclames contra Catalunya (pàg. 89).
  • 22. Altra vegada (la 4a després de Felip V) es prohibeix l´ús de la llengua catalana (i també s’esborra la seva història i procedència política).
  • 23. No va poder llegir ni emocionar-se amb Catalans com Verdaguer, Maragall, Espriu...
  • 24. Detencions de desafectos (rojos, separatistes i masones) i vagos i maleantes. Van ser engarxolats, en camps de concentració o afusellats (al campo de la Bota). Alguns s’exilien per Mèxic i l’Amèrica hispànica (que donaran peu als casals catalans).
  • 25. Quan Franco visita Barcelona hi ha arrestos, controls... No entenen un hospital com el de Sant Pau (de Domènech i Montaner).
  • 26. Després del que va costar que s’acceptés el retorn dels papers de Salamanca es va suspendre la devolució sine die.

Sempre que els sondejos van malament, una bona guitza als catalans restableix la situació.

  • 27. Sembla ser que els grups del tripartit aprovan, amb el seu vot, la distinció i oficialitat del valenciano respecte el Català.
  • 28. Politització del poder judicial (Tribunal constitucional admet recursos contra determinats competències que es concedeixen a l’Estatut i no es preocupa que figurin en estatuts com el d’Andalusia, València o Balears).
  • 29. Els catalans són els majors contribuents de l’Estat (amb els borbó, durant les dictadures, la república i la transició). Després de 40 anys de governs enemics conservem la primacia financera, cultural , industrial, artística d’espanya – malgrat que a espanya es fan les autovies... amb una major inversió.

Tots els governs s’havien negat a publicar les balances fiscals.

El ministeri d’hisenda el va fixar en 15000 milions d’€ l’any ( i alguns especialistes en 18000 milions). Cada català ha de pagar a l’estat uns 3000€ més del que paguen la resta.

  • * 30. Construcció d’un AVE poc rentable econòmicament (Madrid-Sevilla).

L’estat s’entesta en que arribi a Barcelona el 21/12/2007 perquè el 22 arriba a Valladolid i el 29 a Màlaga. Aquestes preses provoquen molts disbarats i fins i tot perills per a la ciutadania.

La inversió en trens de rodalies entre el 95-00 va ser de 153 milions a Barcelona i 416 a Madrid.

Un poble civilitzat i pacífic va fer que aquelles 3 hores que alguns ciutadans s’havien d’aixecar abans per arribar a la feina no provoquessin alderulls més importants.

  • Incompliment de Zapatero Referent a l’Estatut. Catalunya tenia les seves pròpies lleis fins a Felip V, quan promulga el Decret de Nova Planta, i el naixement d’Espanya per causa de conquista.

Després de modificacions en finançament, estructura i justícia social (quan Alfonso Guerra diu que li ha passat el ribot) s’aprova per majoria al Parlament espanyol (convertint-se així en una llei orgànica) i és referendat a Catalunya. Malgrat tot això encara avui està per aplicar en la seva part més essencial.

La falta de sentència i la seva composició també afegeix desprestigi al poder judicial.

L’agost del 2008 Solves presenta un pressupost de finançament que res té a veure amb el’Estatut (i diu que la culpa no és seva sinó de que la part catalana no està d’acord).

  • Referent a les balances fiscals. Balears, Catalunya i València (Països Catalans) són les comunitats més perjudicades. Nosaltres ens hem de pagar les nostres carreteres, trens, autopistes... Fins i tot es salten aspectes econòmics (l’AVE Barcelona-Madrid, que no va ser el primer, és el més rendible dels AVEs construïts). Malgrat tots els problemes a rodalies Zapatero manté a Magdalena Álvarez.

Al gener del 2008 s’havien de passar les rodalies.

Al Prat la Generalitat havia de ser decisòria (només és del 19%).

  • Referent a les finances i als bancs. Espanya es nega, en un inici a posar aranzels per protegir les indústries catalanes (que ho demanaven perquè Europa ens havia avançat en la Revolució Industrial. A més de la negativa (inicial) també va haver-hi crítiques agressives contra els catalans (ens volíem enriquir gràcies a la resta de l’Estat). Al final es van posar i Catalunya, amb el seu desenvolupament, rep les onades migratòries de la resta de l’Estat.

Els bancs municipals desapareixem després de la Guerra de Successió (1714).

S’expliquen dos casos: el de Banc de Catalunya (que cau degut a la retirada immediata dels actius de Campsa) i el de Banca Catalana, que després de fer un esforç per absorvir alguns bancs industrials es promouen una sèrie de notícies adverses i fa fallida (i el Banc d’Espanya salva a alguns bancs industrials que estaven en pitjor situació financera).

  • Referent a la politització dels esports. Josep Suuñol i Carrer (president del FC Barcelona) va ser assassinat a trets. S’explica el cas Kubala (signa pel Barça amb la condició que estigués un any sense jugar) i el cas Di Stefano (que s’obliga a que jugui un any amb el Barça i un any amb el Madrid). També s’explica la diferent comptabilització d’estrangers amb els oriünds (jugadors de sud-amèrica); amb una informe de Roca i Junyent s’acaba el tema.
  • Crims imperdonables. Nuqyek Carrasco i Formiguera (cap d´Unió Democràtica de Catalunya), Lluís Companys (intenta dominar els extremistes però no pot, no pot marxar a Mèxic perquè té un fill malalt; mor afusellat a Montjuic descalç, trepitjant terra catalana sense cap bena als ulls i cridant “Visca Catalunya”) i Salvador Puig Antic.
  • Catalanofòbia. Llibre de Francesc Ferrer Gironès (any 2000). Per exemple recull un estudi del 76-79 en el qual es detalla el sentiment d’afecte o rebuig de les altres comunitats vers Catalunya. A Espanya, cap català ha arribat al càrrec de primer ministre de cap govern espanyol.

Catalunya, sense ajut de l’Estat ha estat la regió més pròspera i rica d’Espanya.

Declaració d’independència.

Proposa un text basat en la Declaració d’Independència del EUA.

Epíleg.

Proposa els passos per aconseguir la independència per via pacífica.

  1. Anunciar la intenció a l’Estat, la Unió Europea i l’ONU.
  2. Consultar al poble de Catalunya (l’Estat ho accepta i l’UE i l´ONU ho supervisen).
  3. Declarar el patrimoni i delimitar les fronteres (sota la supervisió de l´UE i l´ONU).
  4. Fer un tractat solumne de no agressió i pacte de col·laboració.
  5. Redacció de les condicions que cregui l’estat i que la UE i l´ONU considerin justes.

I sobre l’excusa de la Constitució, la constitució s’ha d’adaptar als canvis i no a la inversa (des del 1812 a Espanya hi ha hagut més de 10 Constitucions).


[1] Verdaguer i Guimerà, Gaudí, Domènech i Muntaner, Puig i Cadafalch.

dilluns, 14 de setembre del 2009

PARA UNA POLÍTICA DE CIVILIZACIÓN. Edgar Morín.

Editorial Paidós 2002 (2009)
__________________________________________

Miembro de la Asociación por el pensamiento complejo Morín expone algunos beneficios y contrapartidas de nuestro desarrollo.

Hay resistencias al desarrollo actual pero o bien son individuales o bien las sociales no están sistemizadas (y por tanto no forman un uno).

Especifica un conjunto de elementos de dicha política de civilización (o propuestas más o menos concretas según los casos).

El resumen tiene el esquema siguiente (diferente del libro): introducción, desafíos gigantescos, los males de la civilización, la dificultosa toma de conciencia, las resistencias colaboradoras, algunos posicionamientos, las voces discordantes (a nivel histórico), propuestas, referencias.



Hay movimientos regeneradores pero están aislados. Hay que lograr una reforma intelectual (que no prime el cálculo, que no separe los conocimientos y no fragmente los problemas) y política (antropopolítica o política planetaria) para conseguir una calidad de vida (bien vivir) y no sólo bienestar (que si sólo es material lleva al malestar).

La política de civilización es una vía para frenar la máquina productivista/energívora, reemplazar las energías contaminantes por energías no contaminantes, pasar de lo cuantitativo a lo cualitativo, producir y consumir menos y mejor.

Desafíos gigantescos:

  • Tal vez hemos sobrepasado el umbral en el cual los subproductos nefastos (de nuestro desarrollo o bienestar) son los productos principales.
  • incluir a los excluidos que aspiran a nuestro nivel de vida.
  • Crear una política para todo el mundo (ya que los problemas de Francia son los problemas de Europa y de todo lugar que ha tenido nuestro desarrollo)

Los males de la civilización:

  • Nuestro nivel de vida está gangrenado por el descenso de la calidad de vida.
  • La técnica (que ha sido capaz de someter las energías naturales pero) ha implantado la lógica de la máquina (determinismo, mecanicismo, estandarización, impersonalización) a todos los niveles de la vida y ha provocado perturbaciones económicas y desempleo.
  • El desarrollo industrial (que ha permitido la bajada de los precios pero) ha favorecido la degradación ecológica) que junto con el mercado ha privilegiado el cálculo del interés (y contrapuesto a la amistad, la fraternidad… y todo aquello gratuito).
  • El desarrollo urbano que con el incremento de las máquinas ha ahogado la sociabilidad y debilitado el sentido de responsabilidad hacia el otro favoreciendo el egocentrismo (metástasis del ego).
  • Desligación (concepto de Levine) de la familia y la escuela, de los padres e hijos, del individuo y la sociedad, del individuo y él mismo.
  • El malestar del bienestar:
    • de 1960 al 90 se ha multiplicado por 3 el poder de compra pero en los últimos 25 años se ha multiplicado por 6 los psicotrópicos y los antidepresivos (originado por un mal social, psíquico y somático)[1].
    • Pérdida de control sobre el propio cuerpo: necesidad de adelgazar.
    • Aumento de bandas y pandillas para suplir la desintegración familiar.
    • El adolescente es el eslabón débil de la sociedad y lleva de una forma intensificada los problemas de nuestra civilización[2]
    • La soledad que acompaña a la vejez.
  • Egocentrismo + especialización + compartimentación à debilitamiento del sentido de solidaridad à debilitamiento del sentido de responsabilidad à desmoralización à favorece la irresponsabilidad y a inmoralidad.
  • El presente no está alimentado por el futuro sino que el presente está muerto por las incertidumbres del mañana.

La dificultosa toma de conciencia.

La civilización empieza a tomar conciencia de la asfixia física pero la psíquica sólo la padece/analiza de forma individual o privada.

La causa es el imprinting estructural del pensamiento simplificador (de la lógica de la máquina y del mercado) y el hecho que la conciencia siempre lleva un retraso a los hechos (que se incrementa en la época del tiempo acelerado).

Las resistencias colaboradoras.

El primer tipo de resistencia es el privado (a través de los amores, los amigos… del nuevo tribalismo (caracterizado por las revisiones periódicas). También es privado el hecho de imaginar mediante la televisión, la participación en eventos multitudinarios (deportivos).

La segunda es la resistencia civil – más que política - (que empieza a tomar conciencia gracias a la degradación ecológica y la crisis del empleo (y el debilitamiento del campo). Este es un movimiento no sinergizado y por tanto no hay que sistematizarlo sino sistemizarlo (unirlas para que constituyan un todo)

Posicionamientos:

  • Ante los excluidos: creer que podremos incorporarlos o que simplemente están sufriendo las consecuencias de nuestro desarrollo (y seguirán sufriéndolas por mucho tiempo).
  • El modelo soviético olvidó la necesidad de democracia en un modelo de política de civilización.
  • La socialdemocracia ha sufrido regresiones democráticas en su modelo de política de civilización.
  • Hay un potencial de solidaridad que dormita en nosotros; lo que la sociedad debe permitir es liberar ese potencial.
  • La vida humana se debe componer de prosa (actividades prácticas y utilitarias) y poesía (vivir participativamente, gozo, amor, fiesta, canto, éxtasis… convirtiendo el trabajo en actividades).
  • El éxodo urbano empieza a sustituir el éxodo rural.
  • La crisis del 29 se abordó con New Deal o nacionalsocialismo.
  • Los grandes gastos de las estructuras que debería crear este New Deal serán compensados por grandes ahorros; para visualizarlo no habría que contabilizar las partidas presupuestarias por separado).
  • La aproximación bien visible de catástrofes puede suscitar tomas de conciencia y tomas de decisiones salvadoras.
  • El ingrediente vital que todos necesitamos es la esperanza.

Las voces discordantes (a nivel histórico):

Reaccionarios (denunciaban la desintegración de la jerarquía heredada),

de los que veían la destrucción de los valores comunitarios (como Marx) pero elogiaban el progreso y veían la solución en la revolución proletaria,

la visión compleja que cree en la ambivalencia de los hechos.

Propuestas:

Los imperativos son de la política de civilización son: solidarizar (contra la atomización y compartimentación), regenerar (contra la anonimización), convivencializar (contra la degradación de la calidad de vida), moralizar (contra la irresponsabilidad y el egocentrismo) en una expresión territorial (para resistir la deshumanización de las ciudades y el campo) y en una expresión económica (consiguiendo una economía vital y rentable).

Retorno de la ética para solidarizar, responsabilizar, moralizar y notarnos y sentirnos interdependientes…

Lema:

  • menos pero mejor (hecho que se sitúa a contracorriente de la máquina del consumo)
  • sustituir más por mejor.
  • Sustituir cantidad por calidad.

Los males considerados privados deben pasar a formar parte de una política de civilización.

Sistemizar las resistencias (unirlas para que constituyan un todo)

Egregor (síntesis de una fuerza colectiva que contiene los objetivos, esperanzas y deseos del conjunto de los individuos que se unen a el.

Política regenerativa del campo y una nueva política agrícola (explica el proceso –páginas 80 i 81 - y el beneficio progresivo) estimulada por la conciencia de las consecuencias negativas de el cultivo y producción industrial.

Ingeniería biológica (que las plantas fijen el nitrógeno directamente del aire y no de abonos).

Economía ecológica.

Economía solidaria: cooperativas y asociaciones sin ánimo de lucro aseguren servicios sociales de proximidad[3].

Las nuevas economías deben ayudar a regenerar el tejido humano, la calidad de vida y la política de civilización) por eso pueden y deben crear nuevos empleos[4]: rurales y ecorurales, de solidaridad, de convivencia (hace un listado de cada uno de ellos).

Casas de solidaridad[5] (donde se unen todos los servicios públicos y privados de ayuda) y crisis center (para necesidades morales urgentes).

El Estado debe proporcionar los medios, la visión a largo plazo, las estructuras y la iniciativa privada la eficacia.

El New Deal debe crear estructuras de peatonalización, de parkings a las entradas de las ciudades, de tranvías, de autobuses eléctricos, de circuitos velocípedos.[6]

No contabilizar las partidas económicas de los estados por separado. Habría que crear un sistema contable que calcule las consecuencias ecológicas y sanitarias de nuestros males de civilización.

No se puede dar sólo en un país; la Unión Europea debería asumir la iniciativa.

Crear un fondo de civilización.

Necesidad de fe (sacudida por el derrumbamiento de las esperanzas revolucionarias).

Enfrentamientos

Máquina artificial

Convivencia

Consumismo

Consumación (intensidad de vida, éxtasis, juego fiesta) y simplicidad en la calidad.

Desarrollo del capitalismo

Decrecimiento del rol del dinero, del beneficio


Comunismo y socialismo renacerán y podrían tomar la forma de una nueva conciencia cívica, solidaria y responsable.

Violencia y odio

Ética de la pacificación de las almas y de los espíritus.

Referencias:

  • Una política de civilización (E.Morín i Sami Naïr) 1997
  • Los seis volúmenes de El Método (parece que es del propio Edgar).
  • APC: asociación por el pensamiento complejo.
  • Revista Que elegir. (seguramente la versión catalana es Opcions.

[1] En 1968, seguramente debido a la euforia general y a la comunicación alegre bajaron mucho el consumo de antidepresivos.

[2] la heroína que se inyecta es la respuesta exasperada a la angustia que el adulto calma con el somnífero.

[3] Explica un poco el UNPROFOR (donde el servicio militar se convierte en servicio civil de forma no impuesta sino gracias a un sentido interiorizado)

[4] Jacques Rovin (90) cifra en dos millones de empleos que podría generar la economía solidaria.

[5] Hace referencia a ejemplos ya desarrollados; también de crisis center.

[6] Hace referencia a Friburgo de Briggoviao Heidelberg (Alemania).

dijous, 25 de juny del 2009

RECUPERACIÓN DE LA AUTORIDAD. De Jose Antonio Marina

Subtítulo: crítica de la educación permisiva y de la educación autoritaria.

Ed. Versatil, 2009

Lo aquí escrito es un resumen de un resumen que tengo en un documento de word.

________________________________________________________________________


En la sociedad actual las instituciones están perdiendo autoridad. Esto hace que las personas que trabajan en estas instituciones también pierdan parte de su autoridad (la autoridad recibida disminuye).

Ahora es necesario que las personas de las instituciones desarrollen o amplien la autoridad personal. La autoridad personal se consigue a partir de unos conocimientos básicos (educativos) y de una autoridad moral (demostrar cariño e interés por el individuo y por el grupo). Es la valía personal lo que permite transmitir esta autoridad personal y con esta autoridad personal va implícita la superación personal (que también provocará la mejora – y la mejor valoración – de las instituciones).

La educación debe tener varios objetivos:

§ mantener viva la inteligencia social (instrucción + formación del carácter) para crear personalidades creadoras y libres.

§ la instrucción y la formación de personalidades para conseguir la felicidad individual y la felicidad pública (o justicia y por tanto la colaboración en el Gran poryecto ético).

§ la independencia y autonomía de los hijos; por ese motivo es tan importante la pedagogía de la libertad (que se inicia dando seguridad a los hijos mediante las rutinas, la ordenación, que las cosas sean previsibles, que haya límites…). La educación de la libertad[1] implica la construcción de la voluntad y de un sistema de orientación (principios éticos). Para desarrollarla es necesario:

o detener el impulso,

o deliberar (bscar alternativas y que el se dé cuenta de que lo puede solucionar),

o decidir (librarse del miedo),

o soportar el esfuerzo (el deporte puede ayudar).

Por eso se puede decir que se aprende a ser libre obedeciendo para sustraerse de los placeres inmediatos.

§ Estructurar su personaliad, voluntad, incrementar la autonomía, enseñar deberes y derechos. Estos elementos a educar influiran en los resultados académicos.

Uno de los factores más influyentes en el carácter de los niños es el estilo educativo de los padres. Hay varias clasificaciones pero una de ellas los divide es:


Calidez

Frialdad

Exigencia

Responsable

Autoritario

Permisividad

permisivo

negligente

El mejor modelo es el de la exigencia (para poder desarrollar la libertad[2] y la voluntad[3]) -calidez que suele llevar consigo el modelo responsable de hijo.

Los centros educativos (como institución que son) también deben transpirar autoridad. Para conseguirlo, junto con los profesores, debe garantizar la disciplina[4]. Por ese motivo debe pactar unas normas con el alumnado (pero no todas – ya que el alumno debe aprender que la ley está por encima de su voluntad y de la voluntad del profesor) y crear planes de acción conjunta con los padres.



[1] Hay un cuento sobre el concepto del deber para los niños.

[2] hábito de obrar voluntariamente

[3] hábito de actuar inteligentemente e implica el control de los impulsos y deseos.

[4] medios, actos y actitudes necesarias para aprender algo

dilluns, 18 de maig del 2009

LA ESCUELA DE LA IGNORANCIA. Jean-Claude Michéa.

Sobre como el sistema necesita entretener a ese 80% de la población no necesaria para mantener la capacidad productiva actual.

LA ESCUELA DE LA IGNORANCIA.

Jean-Claude Michéa

[i], [ii]

El incremento de la ignorancia puede ser leído des de dos perspectivas: como una disfunción de la sociedad o como una condición necesaria para la propia existencia.

Los nuevos valores.

La Producción capitalista y el racionalismo han desarrollado la teoría económica política. Esta afirma que la libertad en los mercados nos llevará a conseguir la paz, la prosperidad y la felicidad. Lo que no se suele explicar es que dicha teoría parte de la premisa de que las personas somos átomos sociales movidos por el interés.

Otro error de la teoría es que el capitalismo sólo ha podido funcionar porque había unos tipos antropológicos previos (jueces incorruptibles, funcionarios íntegros, educadores consagrados a su vocación...) que han permitido su desarrollo y que vivamos hasta hoy.

[iii], [iv]El bagaje ideológico que lleva consigo el capitalismo también se puede ver reflejado en los hechos de Mayo del 68. aquí se intentó romper con todas las obligaciones que implicaba cualquier filiación (herencia lingüística, moral o cultural). Esto también posibilita el cambio de la visión del consumo; de un hecho meramente puntual a una forma de vida completa basada en la obsesiva búsqueda del disfrute (que sólo se puede conseguir mediante el objeto que nos falta). Este giro ideológico se refleja también en frases del tipo Laisser faire, laisser passer.

La situación y el papel de la escuela.

La escuela del capitalismo total se presenta desde la “democratización de la enseñanza (mentira absoluta) y desde la adaptación necesaria al mundo moderno (verdad a medias).

El análisis de los poderosos del mundo es claro: el 20% de la población activa será suficiente para mantener la actividad económica mundial. Por tanto la pregunta siguiente es necesaria: qué hacer con el 80% restante?

La primera respuesta también se les ocurrió rápidamente: un cóctel de entretenimiento embaucador (tittytaiment).

Ante esta situación la escuela tiene un papel importante. La enseñanza se dividirá en tres tipologías en función de a quien vaya destinada:

  • Para la excelencia: basado en el modelo de la escuela tradicional.
  • Para un sector de técnicas medias: este tipo de saberes (desechables o que se superarán) suelen tener una vida útil de 10 años ya que el capital intelectual se deprecia un 7% al año. Para corregir esta situación y no perder la oportunidad de crear negocio se potenciará la educación a distancia (ya que son aprendizajes de saberes que no requieren la autonomía ni creación del que los utiliza); este hecho permitirá favorecer a grandes empresas (Siemens...) y retirar a profesores (que representan el porcentaje más elevado del gasto educativo).
  • Para la mayoría (para puestos de trabajo flexible, basura i/o temporal y a los que la OCDE considera que nunca van a ser rentables). Será necesario reeducar a los profesores (y por tanto surgirán las ciencias de la educación). El objetivo será claro: que pierdan la posibilidad de reconocer lo importante de lo accesorio, lo incompatible de lo complementario y que no sepa ver las consecuencias de la cosas.

Este tipo de educación hace pasar al profesor de una persona que se le supone un saber a un animador de actividades de valores o de salidas pedagógicas; así mismo la escuela se convierte en un espacio de vida democrático (basado en fiestas y celebraciones – del final del Holocausto, de los Derechos Humanos...)

De los pasquines a las directivas gubernamentales.

[v]Lo que en Mayo del 68 se pedía como cambio ha sido aprovechado e integrado por el sistema para el desarrollo del liberalismo económico.

Hay una facción incoherente de la derecha; aquella que venera el mercado pero maldice la cultura que de el se desprende (lo sitúa en la Francia rural y católica no modernizada).

Jóvenes encolerizados.

Hay dos lecturas diferentes sobre la rebeldía de los jóvenes: verlos como militantes cívicos o como consumidores difíciles y quisquillosos (preocupados por la calidad de la presentación o por ser aprovados).

Para conseguir la utopía del capitalismo (armonización de todos los intereses humanos por medio de la mano invisible del mercado globalizado) no sólo es necesario la ideologización por medio de la escuela; medios como Ragazza, Cosmopolitan, 40 Principales, Serdá, Jesús Vázquez, Día del Orgullo Gay, El País… también son muy necesarios.

El problema no es que mundo dejaremos a nuestros hijos sino… a qué hijos dejaremos este mundo?

Aquí acaba el ensayo sobre la Escuela de la ignorancia. A partir de aquí plantea otras reflexiones más o menos relacionadas.

Anexo 1. Sobre la destrucción de las ciudades en tiempos de paz.

Un error clásico de los analistas críticos con el sistema es pensar que todas las decisiones de un gobierno van encaminadas a incrementar los beneficios de las empresas e instituciones. El objetivo principal es la continuación del dominio capitalista.

Por eso buscan más espacio urbano (renovar las ciudades para atomizar al ciudadano) y menos ciudad (como espacio de libertad). En estas remodelaciones obligan a modificar las formas de vida y las relaciones entre las personas.

Un ejemplo no citado podría ser la remodelación del Raval.

Anexo 2. Axiomática del interés.[vi]

Se considera la axiomática del interés como el dispositivos fundamental de la Economía política. Por tanto plantea que a veces se dan condiciones patológicas que no permiten actuar siguiendo el propio interés o se considera que es la base de movimiento de toda persona.

Estos autores creen y arifirman que una sociedad honesta y frugal sería imposible (Mandeville 1732). Un ejemplo es la “fábula de las avejas”.

Anexo 3. Delincuencia y su integración.[vii],[viii]

La mafia y las guerrillas urbanas están más integradas que los indígenas o inmigrantes ya que su objetivo es ser los Golden boys de los bajos fondos (buscan lo mismo – consumo, notoriedad, exhibición.. – pero por otros caminos); por tanto, su economía criminal es un subproducto de la economía global.

El crimen moderno lo lucha contra el Estado sino contra sus barrios.

Explicar la delincuencia como consecuencia del desempleo es provechoso para el sistema capitalista.

Anexo 4. de la ambigüedad del intercambio mercantil.[ix]

La modernidad se basa en una triple obligación: dar, recibir y devolver (como se paga al instante no se necesita mantener una relación. [la decencia ha permitido neutralizar el horror de la economía]

Anexo 5: anticapitalismo y conservadurismo.[x]

El capitalismo se basa ideológicamente en la metafísica del Progreso (estado científico e industrial). El problema es que la población adulta tiene asumida o interiorizada esa metafísica; en cambio la juventud no – y por eso se producen esos choques que se reflejan en las escuelas.

La lucha anticapitalista tiene que integrar una visión conservadora (de conservar).

Las cooperativas de consumidores (en inglés LETS) son un ejemplo de primacía del vínculo frente al bien.

Anexo 6: a propósito de Mayo 68[xi], [xii]

En el 84 se empieza a catalogar a ciertos planteamientos como populismo (que no son más que los planteamientos de mayo del 68 pero con una dificultad de integración dentro del sistema capitalista.

El Capital no representa una traición de ideas a Mayo 68

Se pasa del rechazo al orden capitalista (mayo 68) a la aprobación liberal basado en:

1. A nivel intelectual estaba el mito del sentido de la historia y el papel del desarrollo tecnológico que permitiría desarrollar la base material del socialismo.

2. A nivel moral había un rechazo a someterse a la autoridad. Esta moral tenia dos premisas: a) desobediencia pues quieren coger el poder (aunque el objetivo es oponerse a cualquier poder que no ejerza yo mismo y personalmente) o b) una solidaridad real con los humildes, débiles e ignorados (reflejados en las obras de Camino de Wigan Pier o Homenaje a Catalunya).

Errores o propuestas (reflexión personal).

  • Creo que otro camino posible sería el de la concienciación de los que tienen la posibilidad de llegar arriba.



[i] “hoy en día, en todas partes se celebra el conocimiento. ¿Quién sabe si algún día llegarán a crearse Universidades para volver a Instaurar la ignorancia?” Lichtenber (1742-1799)

[ii] I hay alguna posibilidad de que los otros nos escuchen, es haciendo que nuestro discurso sea lo más tajante posible. Por eso aquí somos tan tajantes. El tiempo feliz en el que podamos prescindir de esto, en el que podamos evitar la exageración y actuar con sobriedad aún no ha llegado”. Günther Anders, De la Bombe, 1956.

[iii] Uno de los principios fundamentales de la doctrina Gradgrind era que todas las cosas deben pagarse. Nadie debía jamás dar algo a alguien sin compensación. La gratitud debía abolirse y los beneficios que de ella se derivaban no tenían razón de ser. Cada míima parte de la existencia de los seres humanos, del nacimiento hasta la muerte, debía ser un negocio al contado. Y si era imposible ganarse el cielo de esta forma, significaba que el cielo no era un lugar regido por la economía política y que no era un lugar para el hombre”. Dickens, tiempos difíciles, 1845.

[iv] ¡Deprisa, deprisa, camarada, el viejo mundo está tras de ti!. Refrán moderno.

[v] Tras la falsa humanidad de los modernos se esconde una barbarie desconocida por sus predecesores. Engels, Esquisse d’une critique de l’economie politique. 1843

[vi] La religión es una cosa y el comercio otra. Mandeville, Recherches sur la nature de le societé, 1723

[vii] Una forma de moral que fuese aceptable para todo el mundo, y a la que, por tanto, todos debieran someterse, me parece catastrófica. Foucault.

[viii] La escuela de la rehabilitación nos ha llevado a no establecer diferencia laguna entre un delincuente y un hombre honesto. Flaubert.

[ix] Existe, pues, una relación escondida entre estas dos palabras: libertad y comercio. Tocqueville.

[x] Lo que nos incita a retroceder es tan humano y necesario como lo que nos impulsa a avanzar. Passolini.

[xi] Desconfiad de vuestros sueños de juventud, porque siempre acaban por realizarse. Goethe.

[xii] Una dialéctica cuya evolución no es totalmente previsible puede transformar las intenciones del hombre en su contrario, y, sin embargo, hay que tomar partido inmediatamente. Merleau-Ponty. Humanisme et terreur. 1947