Aquí podeu trobar unes diapositives que intenten explicar alguns passos per crear una cooperativa de consumidors de productes ecològics.
Cal dir que és una presentació amb enllaços interns però el bloc no permet utilitzar-los; per aquest motiu potser l'estructura de la presentació no és del tot lineal.
diumenge, 14 de setembre del 2008
dimarts, 9 de setembre del 2008
L'ensenyament per competències exigeix una metodologia concreta? A.Zabala
Resum arrel d'una conferència d'Antoni Zabala el 5/09/2008.
___________________________________________________________________________________
- Del pensament aplicador al pensament estratègic: cal que els docents també diagnostiquem i planifiquem.
El pensament docent pot ser aplicador i estratègic. La majoria del professorat, per història acadèmica i social, utilitza predominantment l’aplicador. Aquest tipus de pensament és el que executa una funció donada; si ho mirem en el cas de l’ensenyament, això implica que algú altre ha hagut de diagnosticar què és el que cal que s’ensenyi (Geologia en comptes de Sociologia, equacions de segon grau en compte de calcular un TAE, biologia en comptes de medicina...), algú altre ha hagut de planificar aquests ensenyaments (les editorials) i per tant el professorat només ha d’executar.
Això és així ja que al llarg de la història recent aquestes altres funcions, diagnosticar i planificar, ens han estat excloses als docents.
Si ens comparem amb un altre gremi com pot ser el de la medicina veiem que en aquest cas els metges diagnostiquen i planifiquen – en el cas dels quals veiem la necessitat que la seva formació no s’acabi mai – i les infermeres executen.
Si ens comparem amb aquest grup professional, les infermeres, ens adonem que necessiten 3 anys de formació específica – mentre que en el cas de l’ensenyament per infantil i primària també són tres anys però en el cas de secundària la necessitat d’estudi especialitzat és zero anys.
Per aquest motiu i intentant agafar cada cop més els passos de diagnosi i planificació, no es tractarà de canviar d’una metodologia a una altra sinó que caldrà conèixer moltes per aplicar cadascuna segons el que volem que l’alumnat aprengui.
- Problema del diagnòstic i planificació en l’ensenyament:
El diagnòstic no pot venir des de fora del centre o de l’aula.
La planificació, degut als diferents ritmes d’aprenentatge, s’han de fer en funció de cada (grup) d’alumne.
Hem de seguir demanant cursos de formació “pràctics” però tenint en compte que mai ens podran donar receptes màgiques sinó que una vegada vistes diferents metodologies caldrà saber diagnosticar què és el que necessiten els nostre alumnat i planificar les diferents metodologies que ens han de permetre el seu èxit acadèmic. Per tant, de les experiències que veiem haurem de fer després un procés de diagnòstic, planificació i finalment execució segons les característiques del nostre alumnat.
A l’hora de fer el diagnòstic tenim múltiples referents – fet que no passa per exemple a química o a arquitectura (malgrat en aquest darrer, a més de si cau o no cau un edifici, també està el problema de la subjectivitat estètica).
- Els quatre criteris ideològics que influeixen en la nostra pràctica docent:
Hi ha quatre criteris que cataloguen la nostra tasca docent en funció de la baremació que li donem a cadascun d’ells. Els quatre criteris són el pensar que l’educació ha de servir perquè l’alumnat adquireixi...:
o Coneixements factuals (acumulació de dades).
o Coneixements abstractes (sintagma nominal, densitat, radi, potència...).
o Procediments o el saber fer.
o Actituds.
- Alguns errors característics:
Totes les programacions parlen de la necessitat d’”entendre i elaborar missatges orals i escrits...”. En canvi, a les nostres programacions dediquem moltes hores a la morfosintaxi però molt poques a ensenyar de forma metòdica a elaborar missatges orals o escrits.
Aquesta manca de producció de missatges orals és degut, també, a que la selectivitat (qui finalment diagnostica el que cal ensenyar o no) no demana cap prova oral i per tant el professorat no prepara en això. En canvi, a Itàlia i Argentina, totes les proves importants són orals – fet que provoca que tinguin una capacitat molt més elevada.
Ensenyar coneixements de forma no significativa: tots som competents en el tema de les fraccions perquè se’ns va ensenyar a partir de la divisió d’un pastís[1]. En canvi no som competents en el màxim comú divisor perquè ens ho varen explica com: “el mcd és:...” després algun exemple i després algun exercici de repetició.
- Algun bon exemple:
Ensenyar les equacions de segon grau a partir de les corbes del cos humà.
- El camí personal:
Cal que cadascú reconegui què és el que fem de la nostra tasca per treballar per competències i modifiquem allò que podem anar fent millor.
Així mateix caldrà canviar de pensament aplicador a pensament estratègic i així anar agafant la responsabilitat de diagnosticar i planificar – en funció del tipus d’alumnat que tinguem a l’aula - a més a més d’executar.
[1] Cal dir, però, que aquest procés d’aprenentatge ens va servir per assolir coneixements factuals i abstractes però, per assolir els altres dos tipus, el procedimental i l’actitudinal (i totes les competències en general), ens caldria aplicar altres metodologies com per exemple que es fessin preguntes entre ells, què fessin una investigació sobre algun tema relacionat...(...i ho expliquin a classe...).
dijous, 4 de setembre del 2008
L'Espoli fiscal de Catalunya, una asfixia premeditada. R.Tremosa
Editat per Institut d’economia i empresa Ignasi Villalonga 2004 Llegit Set06 / Resum:Ago08
______________________________________________________________
Introducció:
Actualment, i a nivell econòmic principalment, cal parlar de regions i no tant per àrees suposadament uniformes com són els Estats. Per aquest motiu es parlarà de la euroregió de l’arc mediterrani (compost per Catalunya, País Valencià i Illes Balears); aquesta euroregió rebrà el nom de EURAM.
Definició de Balança fiscal.
La balança fiscal d´un territori amb l’Estat és la diferència entre el que l’administració central i
Formes de calcular les balances fiscals.
Aquest apartat està al final del resum.
Dades econòmiques i de balances fiscals.
▪ EURAM: EURAM és el principal eix econòmic segons les dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE). Cal dir, però, i aquest és un dels principals problemes, ha crescut per sota de la mitjana espanyola entre el 95-03 (27.4% EURAM vs 28.8% de l’Estat).
▪ Comunitats de l’EURAM:
Analitzant per separat les tres regions de l’EURAM es pot veure que el País Valencià i Illes Balears ha crescut per sobre i Catalunya per sota. Éssent Catalunya la que més ha disminuït de l’Estat.
Traient l’efecte seu, l’EURAM és el principal recaptador net d’impostos per part de l’Agència Tributària arribant a representar el 30% dels impostos totals.
PIB/habitant a preus de mercat en paritat de poder adquisitiu Catalunya està per sota de l’increment de la mitjana espanyola (4.2% vs 0.7% i Madrid ha crescut en un 11.4%).
Si concretem l’any 2002 Catalunya presenta una balança fiscal negativa que representava un 7.6% del seu PIB, País Valencià 2.4, Illes Balears 15.5% i EURAM 6.5%
En altres estudis, El sector pública y las comunidades autónomas, Fernández 2001, parlen que el dèficit fiscal de Catalunya durant el període 97-00 és equivalent al 10% anual del seu PIB.
▪ Altres regions de l’Estat: Madrid és la comunitat que més ha crescut econòmicament per la complicitat del sector públic central i la indiferència o hostilitat cap a l’economia catalana; això ha succeït amb l’objectiu que Madrid passi a ser la locomotora econòmica d’Espanya en detriment de Catalunya. Cal dir també que malgrat Madrid ha estat la que més a incrementat, totes les altres comunitats que l’envolten relativament han perdut.
▪ Relació entre regions: Les exportacions intraestatals de l’EURAM representen un 40.6% de tot l’Estat; en canvi, les importacions equivalen al 38.2%.
Solidaritat interterritorial.
Totes les dades estan basades en l’estudi de
▪ Finançar: durant el període de càlcul (95-02), 4 comunitats han finançat a tota la resta. Cadascuna d’elles ho ha fet en una proporció diferent del seu PIB: (Madrid,45.7%, Catalunya 34.3%, Balears 80%, País Valencià 0.5%).
▪ Què caldria esperar:
- Que les comunitats que han rebut tenien un nivell de renda/habitant inferior a la mitjana de l’Estat.
- Que les comunitats que més han aportat eren aquelles que tenien un major nivell de renda/habitant.
- Que les comunitats que han rebut han experimentat un major creixements i que per tant s’hagin apropat a la mitjana de renda/habitant de l’estat.
▪ Errors de les balances fiscals, no es compleix el que caldria esperar: Aquests fets que caldria esperar no s’han complert com ho detallen els fets següents:
- La comunitat que ha rebut major volum de finançament (Castella i Lleó, amb 13000€ anuals per habitant) superava clarament la renda mitjana de l’estat.
- Quatre comunitats que tenien una renda/habitant superior a la mitjana estatal s’han vist beneficiades (Aragó, Navarra, País Basc i Rioja).
- Una comunitat amb una renda/habitant inferior a la mitjana estatal ha contribuït a la solidaritat interterritorial (País Valencià).
- Tres comunitats que han aportat han vist com la seva renda/habitant ha disminuït, en termes relatius, amb la mitjana estatal (Madrid, Catalunya i Illes Balears).
- Sis comunitats finançades han disminuït lleugerament la seva renda/habitant, en termes comparatius amb la mitjana estatal,
▪ Anàlisi per províncies: De les 50 províncies espanyoles 42 tenen una balança fiscal positiva i només 8 negativa. D’aquestes que reben diners 17 tenien un nivell de renda/habitant superior a la mitjana estatal, 16 que reben recursos han empitjorat la seva renda/habitant respecte la mitjana estatal. Les més beneficiades relativitzant pel seu PIB són: Zamora (159%) i Ourense (124.5%)
Si parlem dels que aporten cal destacar que dos de les províncies tenien menys renda/habitant que la mitjana. Les que més han aportat en relació amb el seu PIB (i també per habitant) són: Balears 80%, Barcelona 45.7%, Madrid 45.7%, Girona 19.4%. De les 8 que han aportat 6 han empitjorat la seva renda/habitant en posició relativa amb l’estat.
Estudi de relació de variables:
La relació entre les comunitats o províncies que el 1995 tenien una major renda/habitant i que hagin aportat és molt reduïda.
La capacitat de finançament i el nivell de creació de riquesa per habitant és una relació més intensa.
Hi ha una relació molt escassa entre les comunitats que han rebut més per habitant i el fet que hagin augmentat el seu PIB/habitant.
Creixement econòmic.
Hi ha 8 comunitats que han crescut econòmicament per sobre de la mitjana de l’estat. Només una d’elles ha mostrar, en el conjunt del període 95-02, capacitat de finançament malgrat sigui molt reduït; aquesta comunitat és el País Valencià.
Quatre comunitats amb balances fiscals negatives (paguen més que cobren) han crescut per sota de la mitjana espanyola (en aquest sentit es parla de subdesenvolupament racional: fer que les comunitats menys productives i que mantenen l’estat deixin de ser-ho)
Cinc comunitats amb balances fiscals positives paguen més que reben han crescut menys que la mitjana.
Tres comunitats que mantenen la solidaritat han crescut per sota de la mitjana estatal.
▪ Esforç no recompensat: no hi ha relació entre el creixement econòmic i les balances fiscals; així, l’esforç que fan Madrid, Catalunya i les Illes Balears no es veu recompensat amb un apropament significatiu dels nivells de renda dels habitants espanyols (les comunitats que reben recursos no tenen un creixement major i per tant s’allunyen de la mitjana estatal). 7 comunitats que s’han beneficiat de les balances fiscals han incrementat, per sota de la mitjana, el seu PIB/habitant.
Efectes del dèficit fiscal:
Aplicant els models VAR multiequacionals per veure la relació entre variables es pot calcular que 1 punt percentual en capital públic produeix una variació acumulada, al llarg de 5 anys, d´un 0.46% del PIB Català.
Per tant, si s’incrementés en un 1%del PIB Català el PIB hagués estat un 1.36% superior.
Si el PIB hagués punjat un 7.56% (valor del dèficit fiscal català durant el 2002) el PIB del 2003 hagués estat un 10% superior.
Si els valors de les balances fiscals s’hagués quedat a cada comunitat els PIBs haurien incrementat en: País Valencià2.9%, Illes Balears 18.9%, EURAM 8.4%
A nivell de l’EURAM, que va crèixer un 6.2% per sota de la mitjana europea, si s’hagués quedat un 1%PIB/anual en el període 95-03 ja s’hauria situat en 102% de la mitjana europea; si fos un 3% PIB/anual en el mateix període s’hauria situat en un 120% (Catalunya en un 130%.
En general, una participació menor a la mitjana d’estoc de capital públic provoca una insuficiència en les infraestructures.
Com s’hauria de fer:
Un possible sistema de redistribució seria que es pagués en funció de la seva producció – entesa com a PIB -, i es rebi en funció de la quantitat de població. En el cas de Catalunya serien, respectivament, 18.8% i 15.6%
Seguint aquestes dades, la solidaritat màxima de Catalunya hauria de ser del 3.2% .
Si es fes així les comunitats que actualment paguen mes del que els tocaria aplicant la fórmula anterior serien: Illes Balears 9.36, Madrid 2.79, Catalunya i País Valencià, Euram 3%.
Les que estarien contribuint per sota serien: Rioja, País Basc i Aragó.
Les comunitats que reben més del que els tocaria són, entre altres, Castella i Lleó amb un 9.72% del seu PIB, Canàries, Castella
Les que reben menys del que es podria considerar són: Múrcia i Andalusia.
Comparació amb Europa i el món:
Espanya no és dels països més descentralitzats com ho demostra el fet que mentre els nostres governs subcentrals controlen el 32.7% del pressupost en 2001, en Dinamarca és del 57.8%, Canadà 56.5%, Suècia 44% o EEUU 40%.
A nivell d’atur EURAM té un valor semblant a la mitjana europea (9.8%) i Espanya 11.3%
En països d’estrucutra federal sovint s’alteren els volums dels fluxos per part de les comunitats que més aporten.
Formes de calcular les balances fiscals.
a) A l’hora d´imputar els ingressos cal tenir en compte i eliminar l’”efecte seu” que consisteix en el fet que les seus de moltes empreses es troben a la capital dels estats però l’activitat productiva es desenvolupa en altres comunitats.
b) A l’hora de computar les despeses (i més important que l’anterior); hi ha dos formes: 1.Criteri del flux monetari: imputa la despesa i inversions en el territori on es realitza 2. Criteri del Benefici: s’assignen en funció dels beneficiaris potencials.
Els resultats entre un sistema i un altre són força divergents.
Aplicant el criteri del flux (pel qual aposten els autors del llibre) Madrid aporta un 0.09% i Catalunya 7%. Pel criteri del benefici Madrid aporta un 7% i EURAM un poc inferior a 7%.
Si a Madrid, s´imputen els apartats de serveis centrals i estrangers (tal como ho fa Castells i altres), que només representa un 1% de la superfície de l’Estat s’emportaria en aquests anys el 25-30% de la despesa pública del Govern Central.
dimarts, 2 de setembre del 2008
La Ciència i la Vida. J Sampedro i V.Fuster
2008. Editorial Rosa dels Vents. Resum: juliol08
____________________________________________________________________________________
L’HERBA CREIX DE NIT: Els embussos que patim es poden assemblar als embussos que es produeixen en el sistema circulatori.
Cal plantejar-se altres estats d´equilibri i no la tornada enrere; la construcció de muralles és una idea medieval i veig clar que les solucions exigeixen canvis mentals. El plantejament seria: analitzar el ventall dels diferents camins possibles i triar el millor.
Primer sentim i després pensem; quan un es posa malalt no controla i això li fa replantejar tota la vida. Els grups control reben una medicina que és el contacte metge-pacient (ara ja estan traient els ordinadors de l’escola).
Com canviar si el poder controla l´educació i ell no vol canviar res. La consciència i la pressió social cap a uns valors de responsabilitat personal i social ha de venir a través de l’educació, i des del poder no hi ha el més mínim interès a educar-nos contra ell. Però tens, raó, s’ha d´intentar trencar aquest cercli diabòlic, cadascú en el seu camp, per on pugui.[i]
La immigració, en certa manera, és l’ajut al desenvolupament organitzat pels subdesenvolupats[ii]: ja que els rics no els ajuden de veritat, ells vénen a buscar la quota de béns de
La dignitat es viscuda sobretot als països econòmicament febles o d´economia mitjana; en la meva fam mano jo[iii].
LES TRES PREMISSES DE
S’ha arribat a una acceleració tal que la gent o bé està cansada i se’n va a dormir o , sinó està cansada, se’n va a divertir-se.
Cada cultura té un referent general: el nostre: els diners. Els clàssics: L’home és la mesura de totes les coses. A l’Edat Mitjana: Déu. En la modernitat: els diners. L’economia imposa la rendibilitat; en contra proposo la reflexió, a ensenyar a establir prioritats. Si et quedes ancorat a l´engranatge, donant voltes, perds la identitat personal.
Si perds l’estabilitat emocional i racional perds, no la felicitat, però sí la base per aconseguir-la. L’estabilitat depèn molt de si un és amo de sí mateix.[iv] Crec en l´obligació de servir a la societat.
Coses útils: a les cinc de la matinada aixecar-se, abans d´anar a la feina, i mirar per la finestra. Seure i fer d’esponja. Invertir en el teu talent, no en allò que el que en aquell moment el món t´envolta et presenta com a desitjable.[v] Saber que un compleix amb el seu deure, és molt important si parlem de felicitat.
Els tres invents decisius per al pas de l’edat mitjana a l’edat moderna van ser: la pólvora (va permetre que s’acabessin els castells, el feudalisme), la brúixola (va permetre les grans navegacions) i la impremta (va permetre la difusió d´idees). Doncs resulta que els xinesos tenien aquests tres invents des de feia molt, però no utilitzaven la pólvora per a la guerra, sinó per als focs artificials.
ENTRE DOS MONS: Ara tinc més malalts estressats que no deprimits. L’Estrès: pq l´individu viu en un món que no domina.´
A
Les estadístiques demostren que la joventut no és tan ambiciosa, creu molt en la diversió; prefereixen aprofitar-se de la vida que construir-la i construir-se. Poden se passius perquè tenen la família que els protegeix. També perceben el desordre circumdant i, ho hem d’admetre, el caos no estimula a llençar-se. Les coses de que abans es gaudien ara es necessiten[vi]. L’oportunitat d’exercitar o no el nostre talent personal depèn en gran mesura de la motivació o desmotivació de l’entorn; el nostre deure és trobar incentius. De totes les motivacions que en aquest moment són possibles només veig la ciència. La ciència obliga a pensar i proporcionar plaer del descobriment (tb l’educador ha de respondre a altres estímuls que no l’econòmic).
UN departament dedicat a la prevenció fa fallida perquè és una cosa a llarg termini, que no pots quantificar; jo veig l’educació i la prevenció en paral·lel.
La qüestió és comunicar-se (malgrat sigui amb animals, roques, natura). Si un no fa autocrítica, primer ha d’aprendre a obrir-se per reconèixer el seu problema amb l´ajuda d’altra gent.
Relaxació (a l’esperit), exercici físic (al cos) i reflexió (al cervell). Fer solitaris, mentrestant, la reta del meu cervell concep, imagina, vola i s’endinsa en el que no conec.
El poder de la percepció, de l´atenció, de la memòria, del llenguatge, de la comunicació i d´intel·ligència no estan aïllats sinó que són interdependents; en el moment que deixis d´estimular qualsevol d’aquests aspectes del poder cognitiu, se’n van en orris tots. Els que fan les tres coses i mots encreuats tenen un poder intel·lectual més elevat, viuen més temps i fins tit to amb més qualitat de vida[vii].
La única diferència amb els animals és la part artística.
Se sap que la funció cognitiva es pot perpetuar però és la memòria a curt termini la que es deteriora amb més facilitat però si no hi ha estímul és fàcil arribar a una situació semblant a la degeneració. El terreny intel·lectual (mots encreuats també) és el més important per mantenir l’autoestima (i a més, amb ell, n’estimules d’altres). Com menys s’utilitza tot el sistema de teixits, com menys activitat física i mental s’ exerceix, abans comencen les cèl·lules a notar que no serveixen per ares i s’inicia un procès anomenat apoptosi (mort cel·lular programada). Amb l’Alzheimer se sap que és per una acumulació excessiva de material de rebuig dins la cèl·lula i, si hi ha molt, desisteixen en eliminar-ho.
No crec que sigui econòmicament viable un sistema de salut que ens limiti a sotmetre els pacients a tot tipus d’intervencions costosíssimes per superar situacions evitables. Camp cardiovascular sis factors de risc: dos físics: pressió arterial i perímetre abdominal (obesitat). Dos químics: els lípids (greixos/colesterol) i la glucosa. Dos ambientals: el tabac i el senderisme. (si parlen de les vaques boixes deixem de comprar carn però es parla del tabac i la gent continua fumant).
Davant de qualsevol canvi és important el suport afectiu.
L’amor en la vellesa és molt més profund, persistent i lleial.
CIÈNCIA I SAVIESA: Parlar és un bon antídot contra l’infart de miocardi. No tenir punts de referència és terriblement nociu perquè no es té autocrítica. Saber qui soc jo és a partir d’una relació externa. Si no pot comunicar-se viu empresónada i es desenvolupen tres vicis: egoisme, egocentrisme i enveja – facetes del mateix problema: l’aillament. Hi ha dos egoismes: el de la societat (porta al poder i l’eficiència) i el personal (perds el contacte amb l’entorn).
Una societat més satisfeta és incompatible amb l’aïllament.
La societat espanyola és encara difícil traspassar fronteres.
Comunicar implica exterioritzar allò que duus dins; parlar del temps, de l’última notícia no és comunicació.
Anar-se amb noies o nois més joves potser es per trobar a fora el que no es troba a casa o símplement una qüestió de prestigi social.
Les comunicacions humanes s’aprenen relacionant-se amb humans i no amb màquines (ordinadors). La flexibilitat, la tolerància, el sentit de solidaritat que exigeixen les relacions humane, l’amitat, l’amor, el suport s’aprenen entre humans i no en les màquines.
Qualitat de vida no significa el mateix per a tothom (oci, èxit, recer espiritual...). L’èxit és l´única meta que ens proposen; ens eduquen per a la lluita competitiva que convé al poder.
La realització és tenir domini sobre un mateix i moure’s a l’exterior sense deixar-se envair.
Buscar humanització és necessàriament buscar socialització, perquè l’home fora de la societat no és humà (no és el fet religiós qui els transmetrà).
La vida exigieix alguna cosa més que racionalitat. Exigeix espiritualitat, i el conjunt de totes dues coses és la saviesa.
D’on ve la moralitat? Si penso que no estic sol i que estic immers en una societat, he de compartir. Pot venir de dos fonts, religió o bé a través de la reflexió.
Per a mi la saviesa és la vivència de la sintonització amb el macrocosmos, és viure sintonitzat conscient o inconscientment amb el món.
El poc que sé de física i el poc dels orientals veig que coincideixen. Per mi el món és essencialment buit i energia. Francis Collins, tot i creient és un científic pur (per a Bbl)
MORIR UNA MICA CADA NIT: Ca tenir en compte: l’aspecte físic i com es transmet al pacient la seva situació tot lligat amb l’aspecte anímic. Tots els que envolten el moribund tenen l’obligació de contribuir a ajudar-lo a morir en pau. Les creences i les expectatives del malalt.
Abans la gent es moria a casa envoltada de la seva família (ok).
Enlloc d’educar-nos per a la mort, fet que seria útil per enfocar la vida i per veure com s’ha de viure ens l’amaguen. No pots tenir a casa una persona intubada, amb monitors, infermeres i tot el que això comporta.
Hi ha un element intangible que és la vitalitat de la persona. Per això cal explicar bé el diagnóstic i ser prudent amb el pronòstic.
EPÍLEG: Què podem fer quan veiem que es porta amb poca traça el timó de la nau? Si més no, alguna cosa creiem: la nau és una galera. Si tots els galiots anònims units ens conjuràvem per remar solament per a una banda, la nau canviaria el rumb i obligaria el timoner. El futur és manejable,
[i] El terrorisme és la guerra dels febles i la guerra és el terrorisme dels poderosos.
[ii] La immigració, en certa manera, és l´ajut al desenvolupament organitzat pels subdesenvolupats
[iii] en la meva fam mano jo
[iv] Crerc en l´obligació de servir a la societat.
[v] La vida és servei, no diversió (creador de la seguretat social a Gran Bretanya).
[vi] Les coses de que abans es gaudien ara es necessiten
[vii] L’activitat tant física com mental fa augmentar la qualitat de vida.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)