dijous, 28 d’agost del 2008

Catalunya sota Espanya: l'opressió nacional en democràcia. (de Alfons Lòpez Tena)


Alfons López Tena. Dèria Editors. 2007 Llegit Nov07/Resum Ago08


Nota prèvia: no estan resumits tots els capítols i apartats del llibre.


El projecte nacional català.

Dos opcions: o demanar l’autodeterminació o bé demanar més marges d’autovern, és a dir, la independència o canviar Espanya.

Posició d’Espanya: s’emmiralla en França per dur a terme l’homogenització de dret i llungua[1].

Cal lluitar perquè dins l’Estat totes siguin llengües de primera o res.

...en relació amb Europa: el renovat nacionalisme d’Estat ha vegades s’ha presentat hostil a les institucions supranacionals.

Del 1812 al 1898 Espanya va perdre 23 països i Catalunya hagués estat una altra pèrdua.

Algunes posicions dins de la pròpia Catalunya: els sectors econòmics, dependents d’un mercat espanyol tancat i intervingut els demonitzadors de la independència de Catalunya.

El sector públic català: és reduït ja que per exemple Andalusia representa el 18.4% del seu PIB, Galicia 18%, País Valencià 12.6 i Catalunya només el 11.2%[2].

Què ens cal: cal que el projecte nacional català sigui més engrescador, estimulant i pràctic que l’espanyol. O l’Estat és de totes les nacions incloses o ens cal fer un estat propi.

Catalunya.

Immigració: Catalunya no presenta barreres d’entrada ni de sortida i com es basa en la seva llengua i cultura es pot dir que és de fàcil accés.

Catalunya no disposa de cap marc polític ni jurídic per actuar sobre ella.

La immigració estatal no té la consciència d’haver canviat de país – i per tant li costa molt més, que a un immigrant no estatal, aprendre la llengua.

Identitat: cal dir que hi ha una tendència a l’afebliment de l’adscripció espanyola i que és la llengua materna la que presenta una relació directa en aquesta adscripció[3].

L’actual estat espanyol.

Història: va haver-hi una estesa entre Catalunya i Espanya contra la dictadura. El problema dels catalans va ser pensar que després de la dictadura també havien canviat qüestions nacionals.

Cal tenir en compte que el castellà no havia tingut presència fins que s’imposà per actes de guerra.

La constitució va ser un bon text per sortir del règim autoritari però no és bona per articular un Estat plurinacional com és l’espanyol.

A més, defineix les obligacions de manera àmplia i vaga per tal de no poder dir que certes actuacions són inconstitucionals.

Mentalitat: els espanyols no tenen una identitat nacional composta sinó unitària i per tant l’autonomia actual es veu com una concessió de l’Estat; això es veu en el fet que gràcies a la constitució l’estat pot revocar les competències en qualsevol moment i que l’Estatut s’ha de refermar a les Corts Generals).

Aquest fet va veure que els esforços de pedagogia, convenciment i entesa han sigut inútils.

Pèrdua de vigència de la separació de poders: Hi ha un desprestigi de les institucions de l’Estat (en independència judicial (situada a la posició 53 del món igual que Mali i pitjor que Botswana, Xile, Jordània), llibertat econòmica...)[4]El poder judicial està sotmès al Consell General del Poder Judicial ja que el govern s’assegura en aquest una

majoria i anomena un president perquè nomeni magistrats del Tribunal Suprem.

Qüestionament de l’estat de les autonomies: hi ha 3 motius. 1. les polítiques de compensació no han millorat la situació relativa de les comunitats més pobres 2. el drenatge fiscal s’utilitza de manera poc efectiva – tot alimentant la cultura del subsidi 3. hi ha greuges comparatius creixents.

Espanya enganya.

És capaç de traspassar la gestió però agafa els diners – i per tant sempre ens té agafats.

El català és la única llengua que l’estat espanyol no vol que s’ensenyi a les escoles ubicades a l’Estat (on, cal recordar-ho, és llengua oficial[5]). Així mateix no aplica la Llei Europea de no discriminació per llengua, ni la carta de les llengües minoritàries.

Espanya escanya.

Història: la preocupació catalana per la recaptació fiscal de l’estat ha sigut constant fins el 1978 on vàrem perdre la soberania fiscal arran del Decret de Nova Planta. Alguns exemples són la queixa constant al 1800 per la manca d´obres públiques a Catalunya.

El proteccionisme, si va afavorir a algú va ser igual pels catalans que pels castellans i per la resta de l’estat.

Ja al 1900 Barcelona aportava 147 milions i només rebia 16.

La xarxa ferroviària catalana havia estat construïda amb capital català i sense ajut de l’estat; l’espanyola, en canvi, va comptar amb capital estranger i generoses subvencions públiques.

La relació amb l’Estat ha estat i és cada cop més important ja que mentre el 1904 el poder de l’Estat era del 10% del PIB, en 2004 arriba al 40% - i per tant ja no és igual tenir-lo o no en contra.

Del 1978 ençà: la transició i la democràcia no han provocat cap canvi en aquest sentit. Catalunya continua sotmesa al bon voler dels governants espanyols.

Les dos vies que utilitza l’estat per no transferir més poders són: la negativa o bé fent una valoració econòmica tant baixa que Catalunya no ho accepta.

a) a nivell de recaptació: Catalunya és la comunitat generadora de més recursos tributaris de l’Estat. A més, la meitat de les inspeccions de l’Agència Tributària es fan a Catalunya; així, quan el PP va donar a Catalunya 51000 milions pel dèficit sanitari va enviar, juntament, 25 inspectors més (per poder recuperar part dels diners).

b) En despesa[6]: Els peatges són una decisió espanyola; l’autopista Alacant – França la tenim gràcies al Banc Mundial.

A Madrid, les inversions públiques són pagades a mitges per l’autonomia i per l’estat; en canvi, a Catalunya son pagades 3/4parts per la Generalitat.

c) en saldo: cap territori europeu, de riquesa equivalent, no té un dèficit fiscal comparable al català.

Castells, al 94, va xifrar el dèficit fiscal en 740.000 milions, el que representa un 6% del PIB català; ja que paga un 24% més de mitja i rep un 12% menys. A més, a Catalunya, el saldo comercial no és superior al dèficit (en canvi a les altres comunitats sí que ho és).

d) el resultat: Hi ha un drenatge continuat del 10% del PIB[7] - cal dir que aquest drenatge també el pateixen el País Valencià i les Illes Baleral, és a dir, l’anomenat Països Catalans. A més, no queda compensat pel superàvit comercial. Si aquesta quantitat es quedés a Catalunya en forma d’infraestructures, educació... tindríem entre 1.35 i 2.85% més de creixement anual – situant-no en el 4rt lloc del rànquing europeu.

Aquest drenatge afecta a l’economia productiva (a través, per exemple, de les infraestructures) com ho demostra el fet que l’evolució del PIB/càpita va disminuint[8]. Arribant a la situació que el creixement econòmic entre el 2000 i 2004 està per sota de la mitjana.

A final del 2001 no està acabada la xarxa de metro de Barcelona, no tenim cap AVE, a fibra òptica no arriba a la major part del país, només hi ha una autopista que ens connecta amb Europa i sol estar col·lapsada.

Nacions en competència.

Motius: actualment no tenim ni motius econòmics, ni motius socials que ens facin ser, necessàriament, espanyols.

La causa del fracàs històric assimilacionista malgrat els diversos i constants intents es deu principalment al caràcter ètnic i a la manca d’atractiu per part d’Espanya. Si el projecte espanyol fos més atractiu ja hauríem desaparescut i, si fos millor, les reivindicacions catalanes tindrien menys veu.

Europa com a oportunitat

Nota prèvia personal: Agafo el títol d´un apartat del llibre però els comentaris són d’altres apartats ja que aquest no l’he resumit.

La UE no té intenció de substituir i assimilar cap altre estat.



[1] El procés de destrucció de la nació catalana s’accentua i s’estén arreu, com resumeix Salvador de Madariaga: “Resuenan en el siglo XIX los martillazos que da el Gobierno clavando clavo tras clavo sobre el féretor de Cataluña; su Código penal queda abolido en 1822; el uso del catalán en las escuelas, en 1825; el Código de Comercio, en 1829; sus Tribunales, en 1854; su moneda, 1837; su administración regional, en 1845. Martillazo tras martillazo. El cuerpo de Cataluña quedaba aprisionada bajo la tapa, pero el espíritu es libre. Y en aquel mismo momento Cataluña resucitaba”

[2] Sobre aquest tema Vicenç Navarro té diversos llibres (un El subdesarrollo social de Espanya; un altre L’Estat del benestar a Catalunya).

[3] Hi ha moltes dades en aquest sentit.

[4] Ho detalla a les pàgines 82 i 83.

[5] Això provoca que sovint sigui més fàcil aprendre català fora de l’estat que dins d’ell.

[6] Només resalto algunes dades.

[7] mentre el Tribunal Constitucional Alemany diu que el màxim ha de ser d’un 4%.

[8] Bibliografia relacionada: Narració d´una asfixia premeditada. 1985 de Trias Fargas.

dimecres, 27 d’agost del 2008

El subdesarrollo social de Espanya. Causas y consecuencias (de V.Navarro).


Motivos principales del subdesarrollo social de España: el escaso poder que las clases populares han tenido en la historia reciente y la sumisión de la mujer. Este último hecho provoca que hoy haya una escasa ayuda a las familias (escuela infantil, servicios domiciliados, residencias de ancianos…).

Clases sociales y polarización social:

Datos: Caries y dientes ausentes entre los niños españoles de clase trabajadora no cualificada es siete veces superior al de familias burguesas o pequeñoburguesas.

La distancia social ha augmentado y la movilidad social ha disminuido durante los 90.

La esperanza de vida es de 10 años entre los dos polos sociales (mientras en UE-15 es de 7 años).

Dos Españas: 30-35% de la población con rentas superiores y una enorme influencia a la hora de configurar la cultura mediática y política del país; por eso, los temas que se debaten en los medios suelen ser los que interesan a estas clases que es también la que utiliza los servicios privados. La otra España (60-65%) valoran más la subida de los servicios que la bajada de los impuestos. La permeabilidad no niega la existencia de estas dos Españas.

Los trabajadores en servicios del Estado: Esp6%, Ue11%, Suecia 17%

Gasto público en protección social: Esp 19.7% del PIB, UE 26.9%, Suecia 31.3%. Si se analiza el gasto por habitante las diferencias son todavía mayores.

Círculo: La pobreza en el gasto social provoca una mayor polarización de la sociedad, impidiendo así la cohesión y por tanto la alianza de clases.

Causas: Es función de las fuerzas políticas.

La globalización no implica necesariamente la caída del Estado del Bienestar sino más bien la bajada en la demanda internacional debido a: la incertidumbre provocada por las políticas belicistas y por cierto tipo de políticas públicas como el aumento de los tipos de interés , recortes en el déficit público por el pacto de estabilidad.

Esto lo corrobora el Banco Federal Estadounidense cuando calcula que un incremento en gasto público de un dólar para producir bienes y servicios estimula tres veces más el PIB al cabo de un año que un dólar obtenido mediante un recorte de impuestos[1]. Mientras, en Europa se están tomando políticas opuestas a estos cálculos.

Historia y evolución: La dictadura dejó el gasto social más bajo de la UE. Durante los 80 y 90, con un gobierno socialdemócrata, hay un incremento substancial que nos llega a situar cuatro puntos por debajo. En el 93, con las políticas de Pedro Solvez, empeora y con el PP continua esta bajada.

Propuestas: hay que corregir el déficit fiscal mediante una subida de impuestos, y principalmente los directos – como lo demuestra la diferencia con Europa: Esp: 7.9% del PIB en 95 y 7.1% en 2002; UE: 9.5% en 1995 y 9.9% en 2002.

La educación en España:

Datos nivel: España presenta uno de los niveles educativos más bajos de la UE.

Causas nivel: El porcentaje de PIB dedicado a educación es de los más bajos de la UE-15 y de países entrantes como Polonia, Letonia, Estonia…

Este déficit de inversión es más dramático a nivel universitario y en el tercer ciclo.

Las ayudas a los estudiantes son de las más bajas de la UE.

Un alumno de secundaria realiza 559 horas lectivas contra las 678 de la UE. Esto provoca que cuando acaba la secundaria realiza un año menos de escolarización ( y dos menos que un alemán o escocés). Esto justifica que el nivel educativo de los niños españoles sea un similar a los de un año menos de la UE.

Hay un nivel elevado de proteccionismo que obstaculiza el desarrollo emotivo y psicológico del alumno.

Datos pública – concertada: en ningún otro país hay tanta escuela concertada.

Importancia: El informe PISA afirma que es uno de los países donde la clase social de los padres determina más las posibilidades educativas de los jóvenes – siendo la escuela clave en la reproducción social.

Causas históricas del subdesarrollo social.

Introducción personal: además de analizar el régimen de Franco, la memoria del pasado y las consecuencas en el presente, el conservadurismo imperante (monarquía y Iglesia) y del nacionalismo conservador. De momento sólo he realizado el resumen de éste último apartado.

El nacionalismo conservador: Cuando el nacionalismo catalán y español es sólo una alianza entre conservadurismos (como lo demuestra la alianza Pujol-Aznar para conseguir una rebaja de los impuestos –principalmente los directos).

Historia: Franco tuvo una actuación muy represiva contra las clases populares catalanas y la burguesía y pequeña burguesía, en un inicio, lo apoyó. Por tanto no se puede decir que fuera una lucha Cataluña-España ya que hubo catalanes aliados y muchos pobres españoles lucharon en Cataluña por la República.

El pujolismo se opuso a franco.

Artur Mas representa la rama más clasista de CIU. Se presenta como más nacionalista con la intención de esconder de la bajada de gasto en sanidad, educación… Hay un discurso multiclasista nacional pero luego se da mucha cobertura a temas simbólicos identitarios que acaban provocando una elevada abstención política ya que hay una ocultación de las clases sociales).

Son las ramas conservadoras las que provocan que en 2004 el debate político se centre en la unidad de España.

Cataluña es elitista y tiene una elevada concentración del poder – que la hace tener una de las estructuras sociales más polarizadas de Europa - lo que configura la cultura mediática.

El Estatut pide más recursos económicos para Cataluña pero no dice para que clases sociales (eso será resultado de las fuerzas políticas gobernantes).

El Pacte del Tinell es el programa más progresista existente en Cataluña en los últimos 70 años.

Datos: Es gasto público en educación: España 4.3%, Cat, 2.7% UE-15: 5,4%

La situación social a nivel mundial.

Introducción personal: no se han resumido todas las partes de este capítulo.

El neoliberalismo: es la ideología de las clases empresariales y financieras.

Efectos del neoliberalismo: Los países o zonas que han seguido estas políticas – promovidas por el FMI -, como por ejemplo Africa y Latino América es donde ha crecido más la pobreza. Otro ejemplo es la aplicación del NAFTA en México, que ha provocado una bajada de las condiciones de la clase trabajadora.

Quitar todas la barreras (laborales, comerciales y financieras) no beneficia a las clases populares ni del Norte ni del Sur por lo cual lo que hay que promover es la alianza de las clases populares del Note y del Sur. Además, a los países ricos les provocaría pasar de una renta anual de 500$ a 503$.

Países como Suecia, Noruega, Dinamarca, Finlandia… con elevado estado del bienestar son los países más globalizados del planeta.

Porqué la Unión Europea tiene más desempleo que EEUU.

Cambio: Hay países con mercados regulados, con mayor protección y gasto público social con mayor crecimiento per cápita que EEUU.

Políticas que no favorecen el desarrollo económico: En EEUU el gobierno federal gestiona el 20% del PIB – lo que posibilita que haya menores desigualdades de desempleo por regiones -, mientras que en Europa, la comisión europea sólo gestiona el 1,1% del PIB.

El objetivo del Banco Central Estadounidense es el control de la inflación y estimular el crecimiento económico – cosa que no pasa en el europeo.

EEUU no tiene el freno que provoca el pacto de estabilidad.

Existe democracia en EEUU?

Tres razones hacen dudar de ello:

  1. Cada estado tiene dos senadores y por tanto no se tiene en cuenta el factor población (y por tanto no hay una persona un voto). Los Estados con más población – y que tienen más desarrollo económico y industrial, que son más progresistas y que representan el 50% de la población – solo cuentan con 18 senadores.
  2. El sistema electoral no es proporcional sino que si un candidato pierde con un 49% de apoyo lo pierde todo y si uno lo gana con el 51% lo gana todo. Esto también hace tender que sólo haya dos opciones mayoritarias.
  3. No hay límite para que los partidos puedan recibir y gastar fondos privados (sin justificación alguna).

Seguramente todos estos factores ayudan a provocar que en las Estatales y municipales se llegue a un 70% de abstención y por tanto sólo se necesita el 16% del apoyo para poder mantener el poder. Este porcentaje tan bajo se puede cubrir con políticas clientelistas.

Hay que decir a su favor que presentan más referéndums vinculantes a nivel municipal y estatal.

POSIBLES ALTERNATIVAS.

Problema abstención: El desplazamiento de un partido de izquierdas al centro y a la derecha provoca un incremento en la abstención.

La no existencia de planteamientos progresistas en Europa está provocando la bajada en la identificación de los españoles con Europa (ya que antes era su referente y tenía ilusiones en esa Europa progresista).

El problema de intentar borrar la clase trabajadora: Hay una base social socialdemócrata (el CIS da a conocer qu el 51.4% de la población española se considera clase trabajadora y un 34% clase media) pero los partidos políticos intentan borrar la “clase trabajadora” bajo el pretexto de no querer parecer anticuados.

En los países escandinavos las clases pudientes están más divididas y las clases trabajadoras y medias unidas.

El problema de la entrada del pensamiento neoliberal: como son la aplicación de políticas redistributivas de carácter universal y no políticas asistenciales para reducir la exclusión social y la pobreza. Cada vez hay más políticas de oportunidad (no con visiones ideológicas y a largo plazo sino para momentos y dificultades concretas).

No hacer lo que quiere la mayoría: En este sentido, la mayoría de la ciudadanía española está a favor que personas con más recursos contribuyan al bienestar público en mayor medida que las que tienen menos recursos.

La ley electoral regresiva: España presenta la ley electoral más regresiva discriminando la izquierda al discriminar los centros urbanos. La regla de Adolfo Suárez – como a veces se la denomina – provocó que CiU se quedara con el poder en el 99-03 y el PP en el 96-00. Otro ejemplo es el reparto de escaños entre CIU i IU que es de 10 a 5 aunque IU tuvo 440.000 votos más).

Para conseguir un senador en las cortes Soria necesita 20.000 votos y Barcelona 150.000.

Pero si la ley de las cortes es regresiva todavía lo es más la del senado.

Elecciones 2004: Los resultados de las elecciones de 2004 representan el deseo de un cambio progresista (aplicación de políticas redistributivas, incremento del gasto público social, incremento de la sensibilidad por los derechos humanos…). Y además fue acompañado por no tanta abstención – seguramente la clase trabajadora se sintió más llamada a ir a votar.

El debate económico se centraba en ver quien bajaba más los impuestos, hecho que es de mayor interés para el 30-35% de la población con más renta y no para el 60-65% restante y mayoritario.

Los otros temas de estado fueron la unidad de España, la configuración del estado, el terrorismo y la entrevista Carod-ETA

En Cataluña fueron la identidad y la estrategia electoral (a pesar de la diferencia tan grande en servicios sociales con España y no digamos con Europa). Esto es debido a que durante 40 años se ha podido crear una estructura de poder y de opinión y se ha producido una cadena muy larga de redes clientelares – por favores seguramente previamente prestados, o no).

Esta serie final de hechos es debido a que los creadores de opinión pertenecen a las clases medias a las cuales, en su apariencia, no les afecta el deterioro de los servicios.

Propuestas:

  1. Hay que desarrollar un discurso clasista con programas universales que unan a las clases trabajadoras – en lugar de políticas asistenciales que benefician a inmigrantes y minorías.
  2. Hablar, en los discursos políticos, a las dos clases – y no substituir una por otra.
  3. Unir las clases trabajadoras y medias.
  4. La popularidad de las políticas impositivas (subida de impuestos) está condicionada al beneficio y justicia que el ciudadano percibe que obtiene de su pago.
  5. Crear un estado dinamizador más que un estado del bienestar o asegurador.
  6. Debería haber más personas de las clases populares en puestos de gobierno ( los partidos escandinavos piden que sus representantes estén utilizando los servicios públicos de la mayoría – no las vías privadas o concertadas si las hubiere).
  7. Canalizar el gasto social por vías públicas que es más eficiente y solidario que hacerlo por vías privadas.

Posibilidades:

  1. La entrada de la mujer en puestos de gobierno.
  2. La entrada de la mujer en las empresas. Si la mujer española estuviera en la misma proporción que Suecia habría 6 millones más de trabajadores creando riqueza y pagando sus impuestos.


[1] Pg39-40


dilluns, 25 d’agost del 2008

Nacionalisme català: idees i pensaments. De J.Armengou

I. NACIÓ I ESTAT.

Nació: comunitat natural, sorgida i consolidada espontàniament en el decurs dels segles. No pot ser impostada. No s’amida per la grandària. (sempre és de límits reduïts).

Estat: Entitat jurídicoadministrativa, creació artificial i sovint abusiva i opressiva, sobretot, quan cada nació no pot tenir el seu propi Estat.

Espanya:

Espanya no és una nació, és un Estat compost d´una colla de nacionalitats (la Nació espanyola no existeix).

Província (pro-vincere) designa el país adquirit per una victòria militar.

La nació catalana és anterior a l´estat espanyol (pàgina 42).

Seguir el propi país és una forma de servir a la humanitat i per fer alguna cosa al món és necessari sentir-se immers en una comunitat (per exemple la nació).

Castella: és pobre però la més imperialista de la Península; el nacionalisme de Castella és imperialista.

Relacions:

Tot estat que s’imposa a la Nació es constitueix en una dictadura ja que la soberania no pertany a l’estat sinó a la nació. Aquesta la delega a l’Estat.

Són els nacionalistes espanyols els que diuen que el nacionalisme (català) està superat.

Un estat centralista és més simple com a idea i més complicat a la pràctica. Un estat confederal és a la inversa (més complicat com a idea i més simple a la pràctica).

Un atropellament dels drets d´una nació no és un atropellament particular sinó que afecta a tota la humanitat.

El fet que la nació catalana sigui més rica i civilitzada que la metròpoli que la colonialitza afegeix més gravetat a la situació.

Afluixant no ens reconeixeran mai res.

L’odi a Catalunya fou l’instrument unificador empreat per la reacció feudal durant la guerra del 36-39.

La soberania contra Catalunya només es basa en el dret de conquesta. Bombardejar Barcelona cada 50 anys (Manuel Azaña)

A Catalunya no li interessa una espanya pobra. Potser per això ha intentat moltes vegades col·laborar en la política espanyola – malgrat potser s’ha entossudit massa.

La implicació amb la nació: qui pensa que la solidaritat de classe és anterior a la nacional és que no creu en una altra cosa que en la utòpica revolució mundial.

Els que es passen al vencedor són doblement vençuts: en la carn i en l’esperit.

Ser català és una opció.

II. NACIONALISME I INTERNACIONALISME.

El nacionalisme no és un retrocés cap a noves concepcions de vida col·lectiva sinó un pas endavant en el progrés de la història cap a un nou sistema de justícia social.

La nació o la pàtria sempre són de dimensions reduïdes. Les peculiaritats nacionals haurien d’enriquir les unions supranacional.

Europa: no ha de ser l’europa dels estats sinó l’europa dels homes i per tant de les nacionalitats naturals.

Hi ha un enyorament d’europa com a aspiració política i humana.

III. NACIONALISME I QÜESTIÓ SOCIAL.

Un poble que és explotat ho són totes les classes socials i per tant no ha d’haver-hi un alliberament social sinó un alliberament nacional. Sinó l’obrer és doblement explotat treballant per la seva burgesia i per la potència ocupant.

La burgesia s’ha estimat més el proteccionisme centralista malgrat lo car que li ha costat i li costa.

El Lerrouxisme espanyol és qui pretén separar la reivindicació nacional i la social (Espanya antes roja que rota). Espanya ha mantingut l’agitació social per fracturar la unitat interna.

Els pobres no tenen res a perdre amb la independència i molt a guanyar.

Pensament català: “la nostra manera diferenciada de pensar en la qüestió social dimana, no de l’especulació i el càlcul sinó de la nostra consciència nacional de catalans. I aquesta consciència és el resultat d´una situació geogràfica, d´una història, d´una cultura, d´un parlar planer i dialogal, d´uns hàbits parlamentaris i pactistes. “Aquest paisatge ens ha ajudat a ésser homes pràctics, realistes i somniadors alhora. Treballadors i pactistes. Una prova que no som u poble de metafísics és que el nostre idioma no té l’article neutre, l’article de les grans abstraccions. Som gent de l’acció pràctica i eficient, de les coses concretes i palpables[1]”. La llengua castellana és de classe (burgesa i dominant). La catalana és un arma política i de resistència.

La catalanitat l’ha aguantada el poble i la classe mitjana pobra. La burgesia i molts intel·lectuals deserten de l’idioma.

Relacions amb tot l’Estat: aquest estat plurinacional, és qui ha provocat i mantingut l’enderreriment d’algunes zones (per exemple Andalusia feudal, poble destruït per la “Madre Patria” que ha estat molt lloat i explotat folklòricament però destruït i feudalitzat cal cap i a la fi.

La lluita nacional precedeix la lluita de classes. Si no ens alliberem nosaltres mateixos no alliberarem mai a ningú.

IV. RÈGIM POLÍTIC.

Sense llibertat no hi ha responsabilitat, i sense responsabilitat no hi ha persona humana.

On no arribi la propietat municipal i cooperativa és on ha d´arribar l’estat. Si ho poden fer les anteriors millor.

Cal canviar el concepte de propietat.

El catalanisme és l’esperança més efectiva de regeneració de la Península.

V. REVOLUCIÓ.

Catalunya ho va intentar amb les col·lectivitzacions (però sense planificació prèvia).

Una revolució nacional comporta una revolució social perquè no caiguin sota una altra oligarquia.

La revolució universal només comprensibla com a sumatori de revolucions nacionals i per tant, posposar la revolució nacional a la revolució mundial és no voler fer cap mena de revolució.

La retòria per països llunyans és comodisme burgés.

Perquè hi pugui haver una revolució permanent cal que hi hagi la mínima expressió de poder.

Les masses no es mouen només per idees; han de veure fets. Cal mentalitzar a les masses per fer homes d’acció.

Violència: té sentit quan l’opressor ha barrat totes les portes i per tant és un últim recurs. Ningú dels qui tolera la injustícia té dret a criticar la violència.

Hi ha dos tipus de violència: la d’opressió, que és injusta i si és institucionalitzada és la pitjor de totes i l’alliberadora que és un dret i una obligació.

VI. ESPANYA.

Cal una altra Espanya o prescdindir d’Espanya.

El problema d’Espanya és la lluita de Castella pel domini (unidad de señorío) com ho testifica la reconquesta, el descobriment d’amèrica i la inquisició.

Castella ara és conquistadora, insisitorial, ultramundana, militarista i burocràtica contra la Castella popular, laica, comunera i feudal derrotada per la monarquia espanyola el 1521 a Villalar.

Si a Espanya se li treu Galícia, Eskalerria, Països catalans i Andalusia quedaria allò que hauria de ser, Castella sense imperi però sense disfressa.

Castella ha volgut ignorar-nos per poder adiar-nos més còmodament.

Castella mai s’ha sentit part d’Espanya sinó el tot.

La monarquia espanyola comança amb els Àustries i aquesta només ha estat interessada en el patrimoni (no en la pàtria) i s’ha recolçat en castella per fer-ho.

Espanya mai ha tingut imaginació de progrés. És el país més centralitzat del mon (i per tant el més anacrònic).

VII. POLÍTICA CATALANA.

Els catalans tenim una personalitat diferenciada i tots tenim un anarquista en les idees i un burgés en els gustos. Som Europa i ens sentim inclinats per la democràcia, la llibertat, el progressisme i antimilitarisme (potser pel fet de no tenir Estat i per tant exèrcit).

Encara que podríem ser francesos encara continuaríem sent catalans.

El Catalanisme romàntic de la Renaixença es reduïda a la terra, idioma, bandera i ara es vol justícia, dignitat i llibertat.

Amb la immigració estatal es podria arribar a ser una minoria dins de catalunya, per això era i és molt important saber catalanitzar les masses immigrants.

Durant la Guerra civil catalunya veu la lluita de dretes contra esquerres; espanya veu possible l’ensorrament definitiu de Catalunya.

VIII. INVACIÓ.

El problema de Catalunya ha estat demogràfic (va haver de venir gent de fora per omplir-la). A aquesta gent vinguda cal parlar-los català i haurien de respectar les normes del lloc on van.

Abans de la guerra Catalunya era totalment catalana i això ho va modificar l’arribada d´un milió d´immigrants de la península i la privació de drets polítics i humans durant i després de la guerra.

O els assimilem o ens assimilen.

Seria normal que es sentissin andalusos, gallecs, murcions però espanyols? Que els ha donat espanya (castella)?

IX. LLENGUA.

Qui no la vol entendre és un enemic.

Matar un idioma és assassinar una cultura i malgar una cultura és un crim contra la humanitat.

La llengua és la expressió insustituible d´una cultura (és l’instrument de pensament i treball i crea una psicologia).

Cal lluitar perquè tingui els mateixos drets (la protecció estatal, que s’ensenyi a les escoles, que es pugui fer relacions oficials...)

Espanya vol que siguem com Aragó (que ja no ens enrecordem que mai haguem tingut un idioma propi).

Un exercit de soldats mata vides individuals, una agressió idiomàtica pot matar l’ànima col·lectiva.

La manera més eficaç de defensar-la és parlar-la i escriure-la a tot drap.

Altres reflexions:

És un error voler separar els problemes econòmics i socials dels polítics.

L’home, la política, han d’orientar la tècnica i la burocràcia a les grans fites col·lectives.

L’home mancat de fe, viatja, fa turisme i s’aliena (cal penar que és del 1977).

Esport és una droga per anestesiar.



[1] Els castellans, en calvi, tenen un idioma fet a la mida del seu urc, apte per a les gran definicions. L’idioma ideal per fer frases, omplir impresos i donar ordres, xerrar molt i no dir res.